Seus aquí, davant mi, cafè en mà, tota preciosa. Rius i m'enamores, molt més del que ja hi estava.
Vas mirant de reull a veure que faig que escric tant, quan sols ho faig per tu, una promesa és una promesa...
Ulls marrons, molt profunds que m'encanten, em desvien a altres mons que creia inexistents, a camins de terra agafats de la mà, amb l'aire de l'olor de la colònia que vas deixar al meu coixí, tranformant així el meu llit en una agència de somnis sense retorn.
Em dius que no em vols besar, amb la mitja rialla més sencera que conec. Et mir per trobar diferents paraules per dir-te que t'estim, però no trob res al meu sac de paraules amb sentit, condemnant les meves línies a la mort segura dels mots buits de contingut; però no em sé expressar millor, perdona'm.
Amb tu cada dia és primavera de sobredosi d'amor en vena i la mort se'ns amaga darrere portes sense pany ni clau, on sempre és de dia, quan, des de sempre, la vida per jo, és troba en cada nit... Ens avisa de que l'amor torna boig al serè, alcoholic, l'abstemi i a mi, en un profanat de cor.
Però si viure sense tu és difícil, simplifiaca'm-ho...

Armat fins les dents de somriures, asseguts amb un cafè com a essència i els teus llavis com a absència de preocupacions envoltades de solitud.

Em dius que el temps és infinit en un rellotge sense bateria, entre cada parpadeig que sols indica que un segon més és un segon menys. Mentre, la meva silueta es camufla en l'ombra del fum del meu cigar, que es consumeix sol en la fosca, buscant els llavis que li indiquin que el desgast d'aquest bolígraf serveix per alguna cosa, que jo servesc per qualque cosa…

Ets el meu vici que em salva dels mils precipicis del teu cos nu, tapat pel meu. 

Ets cada moment del meu únic pensament, d'un perdut sense nord ni sud, que no troba la seva brúixola del desert dels teus ulls marrons, que no té ni mapes ni banderes, només un cor que batega la teva sang.

Ets la que fa d'aquest boig un malalt sense ganes de curar-se, la droga més dura, el meu problema més valuós, el tresor d'aquest pirata corromput per massa taques d'expedient nocturn.

Em fon en la teva llengua i mor quan la nit em comunica que aquesta nit torn a domir sol, vagant pels paisatges del meu llit, com qui cerca camells d'aquests de ciutat, dels que em permeten oblidar-te per uns instants quan, més tard, el cop d'efecte em deixa KO.

Després arriba la matinada amb gotes d'optimisme al seu front recordant que la teva mancança es rebaixa amb l'esperança de tornar-te a veure o imaginar les curves del teu cos, capitanejades pel somriure…

-M'estimes? -em va mirar amb tendresa.

Pensaments interns amb trencaclosques de paraules intentaven compondre una resposta que no sabia contestar sense dir un "molt".

Com dir-li què m'encanta, que visc per ella o que volta tot el dia dins el meu cap?

Com resumir-li què no puc complir gran cosa dels meus somnis sense la seva presència, les nits sense dormir, les gotes de whisky i els rius de tinta per immortalitzar cada segon dels meus sentiments que volen desaparèixer com el fum en la freda fosca…

Com explicar-li el meu somriure i la meva felicitat sols en pensar-la, què la solitud ja no em té per companyia, què tot em recorda a ella, què mor per viure desterrat a la terra dels seus ulls, per intoxicar-me de la droga dels seus llavis i beure de l'antídot que em cura d'aquest món que per fi comença a donar-me raons per pensar que val la pena si hi ets tu.

Com contar-li què és la meva excusa per viure, la màgia del meu dia i la lluna de la meva nit, la meva paraula, les meves hores, l'interruptor que no em converteix en un mort en vida…

Ara ja no sóc aquell soldat que lluita contra allò que estima, ara sóc un boig que estima tot allò que lluita, un boig encantat per la teva bogeria…

-Molt -vaig respondre.

Va somriure i jo vaig tornar enamorar-me, encara que ho faig un parell de vegades al dia.

He apostat contra el temps i he perdut l'ànima en cada alenada d'esforç per no guanyar res, per subhastar-me al pitjor impostor que m'engana, encara que jo no ho vulgui, per no fer-me mal…

Em droga amb mitjes veritats i m'anestesia amb voluntats que no tenc, amb cada sentiment que fa temps que no sent i rovegant les llàgrimes que, sense control, em dibuixen camins de missatges no enviats dient que t'estim, però no puc viure amb dies plens d'errors ni amb mil amors que em volten quan el whisky aconsegueix els seus efectes. 

La nit em cau damunt les espatlles, cansades ja d'aguantar les guinavetades dels teus ulls homicides, que m'obliguen a escriure cartes d'històries amb la meva sang quan les paraules s'esgoten i el cop d'efecte es redueix a una sola rialla que em converteix en el còmplice del crim que és estimar-te. 

Fum cigarrets d'impotència que destrueixen l'essència dels meus pensaments, que no concorden amb els moments que necessit per viure, per riure, per escriure… Cada lletra fa més mal que l'anterior, mentre vola al meu interior aquell que va fugir amb tu i només té pensat viure per morir.

Quin desastre més romantic, et convid a oblidar-me i que quan em recordis et cremi el gran buit que sé que t'he deixat. Quan acabi la dictadura de la teva pell et regalaré la Constitució del meu cor, que no entén res que no acabi amb un tu i jo, ni res de morts en vida...

Ella va entrar  l'habitació de l'hospital quan ja coneixia la notícia. El va veure per darrer cop amb la mort dibuixada als seus llavis que projectaven les darreres paraules que li va dir, que la vida sols és una energia que no perdura, que l'estimava com res al món i que ell no moriria mai si ella el recordava a cada instant…

Va escriure mil records amb mala lletra pel nerviosisme de recordar-lo, amb mil paraules que li danyaven els ulls, molt més fortes que ella.

Tota la seva vida es lligava a ell, com a la nit les flames a la fosca, però les flames s'havien apagat sense el seu combustible ni el seu somriure, quan la seva presència ara era absència.

Sabia que la lluita contra els rellotges era absurda, que el temps no perdona i que la guerra ja estava perduda abans de començar les hostilitats de la seva primera batalla…

Li costava seguir sense un cor de recanvi si ell li ocupava un poc més de la meitat. No sabia si podria viure sense ell i amb cada llàgrima tenia més clar que la resposta era negativa, rotundament negativa.

L'estimava més del que creia i creia menys del que pensava, no era només un sentiment, era la seva forma de viure, el seu onze inicial amb el qual havia aconseguit tants èxits al tenir-lo cada dia.

A ella també se li havia apagat la llum al final del túnel, deixant-lo escapar amb els seus ulls clavats als seus llavis, el seu millor patrimoni.

Però la mort el va matar i ella es va disposar a matar la mort, mentre ell, des de no sabia on, li recitava el millor poema que havia sentit, la seva pròpia història...

De vegades la vida passa massa depressa, però tu i jo tenim la capacitat d'aturar els rellotges amb petits somriures de complicitat que sols nosaltres entenem…

Cada cosa al seu temps, i avui toca felicitar-te i agraïr-te cada moment que m'has regalat, just per sobreviure amb mi.

Crec que seria difícil viure sense tu, ets una de les dones més importants de la meva existència, aquella peça que ens falta per seguir, la penúltima alenada que em permet dir-te que t'estim.

El meu cor no entèn de distàncies relacionades amb tu, no entèn que quan em faltes em falta tot, que em complementes els dies i les nits, que m'ompls els segons de la substància que els hi falta per passar els minuts sense recórrer a substàncies desconegudes per suplir-te.

Ens queda món per conèixer i descobrir altres amors, sensacions, mil harmòniques que ens condueixin a crear nous camins que ens convidin a canviar de planeta, que nosaltres estam a una altra dimensió…

Encara tenim molta tinta per seguir i escriure petites minihistòries particulars, que tu sempre seràs, per mi, la millor germana, la meva princesa que no necessita corona, que es basta amb el somriure; però ara tenc un dubte: no sé si t'estim molt o més del que pens...

He perdut massa temps entre somriures i llàgrimes que em condueixen a ones que em fan naufragar a mons desconeguts per aquell que no els vol conèixer.

La solitud em recorr els ossos i l'esperança em corromp una ànima massa desgastada de donar i no rebre, de molt estimar quan els segons m'indicaven que el rellotge no marxa just per mi. Em trob dins un laberint de paraules, una mescla de lletres i síl·labes a les quals els hi don un significat equivocat degut a les presses que em don a mi mateix per tornar a trobar-te abans que la mort m'avanci a la meva particular marató.

La nit no em deixa dormir. Els ulls oberts cerquen la teva presència en l'obscuritat sense entendre que tal vegada demà serà un altre dia…

La sort, aquella mala amiga que tothom vol, aquella que serveix per amagar coneixements, aquella equivalent amb el destí i la justícia, no m'acompanya en aquest llarg camí on les pedres em danyen els peus nus, en la recerca de no se què no sé on…

Alguna cosa va canviar per sempre el dia que et vaig conèixer, però les vegades que no has estat amb mi quan més et necessitava m'han fet recordar que la solitud és la infidel més fidel. Però em vaig aturar de caminar amb tu, no em compensa fugir sense saber perquè.

Descansi en pau per tots aquells moments sense retorn , de tants que n'hi ha s'em confon l'enteniment que busca a quatre grapes trobar la llum del final del túnel amb l'esperança de que no sigui el tren de la vida que el deixa a l'andana, sol amb la seva cigarreta, dibuixant multitud d'ombres de tendència avantguardista…

Descansi en pau cada rialla i cada llàgrima o la combinació d'ambdues, cada sentiment sense sentit que exploraven terres noves del teu cos. 

Descansi en pau per cada lectura dels teus llavis amb els meus, per la meva pròpia identitat que perdurarà en el record de qui em pensi, encara que sols un instant, un microsegon, jo tornaré viure.

Descansi en pau un home que va perdre més que guanyar però tenia el trofeu d'or, tu, un home que va saber estimar i va lluitar per la seva llengua, que no és el català, sinó la teva, un venut al pitjor postor que es conforma amb la teva pell… 

Descansi en pau una noble persona que mor per tornar sentir la seva veu i no pot, que fa pocs segons ha respirat el seu últim alè i fa comptes morir amb un gran somriure, perquè al final he perdut la por a la mort amb cada gol per l'esquadra que li he ficat. Que m'aturi el temps no significa que em llevi la vida, sols em deixa sense la capacitat de poder-te estimar, que és molt pitjor.

"Me gusta besar de verdad, enamorarme de verdad, y cuando pones tanto en todas esas cosas lo más normal es que salgas lleno de cicatrices" 

Joaquín Sabina

He perdut el nord sense la teva brúixola que em guia amb la teva mirada, ulls foscs. M'he perdut entre els teus llavis intentant trobar el què no he perdut, sols a mi amb cada rialla. Mor aferrat a la teva esquena nua sense entendre que tal vegada el demà és conseqüència de l'avui, que la meva existència depèn de la teva única presència...
Cerc la teva ausència de nit com l'alcohòlic una copa que jo veig mig buida si no hi ets, fent mil peripècies per tornar besar els teus maleïts llavis.
El whisky de la copa davalla massa depressa per no recordar-te, dit a dit, glop a glop, tot em sona a tu.
-Més whisky per favor!
El renou se'm menja com la nit de matinada. No et trob, no et cerc, no et pens, només mor per tu.
-Whisky!
Festival dels meus dits a la teva pell que amaguen missatges dins la botella que m'intent acabar per no contradir-me. Però al final, dins la serenor d'aquesta profunda embriaguesa em deman: què sóc jo?, quan sé perfectament que jo sols sóc, i vull ser, amb tu...

Besa'm, que plou...

Volen segons i algunes llàgrimes entre un temps immemorial, quasi oblidat per la ment d'aquells que no coneixen ni tenen intenció de fer-ho…

La vista, s'ha dit, és un tacte a la distància que recorr cada centímetre de la meva pell que anhela per tocar la teva. Mor al dia per reviure cada nit a base de falses promeses fetes per un alcohòlic mentider compulsiu enganat pels cops que li dóna la vida, i ara, fins i tot, l'hi fan mal els cops de sort…

Em fas tanta falta com el sol els matins, l'herba pels jardins o les pastilles per dormir. Em fas tanta falta perquè no trob addicció que et subistitueixi, no trob llavis que es comparin, ni brassos que m'abracin per comprimir els nostres mons.

Corr la tinta sobre el paper que ni m'escolta i no tracta de comprendre que jo sense tu no sóc ningú, un simple home amb les idees més embullades que clares, amb més llàgrimes que rialles. Mor la vida amb mi mentre t'esper assegut amb la mirada perduda en el record dels teus ulls foscs com la nit sense lluna, que em tornen boig, completament boig, mortalment boig… 

La nit cau sobre les meves espatlles mentre faig l'intent d'evitar-la caminant a grans gambades. La cigarreta es consumeix amb mi i prenen els meus llavis per por de provar-ne uns altres.

Però, després de tot, no estam tan lluny… tu i jo veim la mateixa lluna, no és veritat?

Massa drogues eviten que m'ofegui amb el fum de temps passats que esper que no tornin. Em sent estrany sense notar la teva presència mentre faig mil coses per aconseguir dormir enmig de la fosca i el buit que deixes quan te'n vas.
El temps passa massa lent i la vida se'm fa llarga, però massa dura, per tenir més oportunitats per esbrinar que vaig fer malament per perdre't; però em perd entre esquemes mentals, entre lògiques massa filosòfiques que sols em condueixen pel camí de la solitud...
L'ànima que es sent sola normalment es descontrola i es precipita pel penya-segat de la bogeria, i jo tinc por de morir en l'intent de salvar-me perquè no me tornin ferir les fletxes disparades per un despietat cec.
He vist com marxaves i com no tornaves, com mataves els meus somnis dient-me que si avui s'acabés el món no tindria res per portar-me, ni tan sols un segon d'amor comprimit entre la mesura del poc i el massa.
Vaig sense pressa i amb moltes pautes per beure el què em faci oblidar sensacions que no he tingut mai, entre dreceres d'un món que és consumeix pels meus excessius delictes de corrupció amorosa quan el temps em sobra i se m'escapa per la punta dels dits; però ja no conec mags que em tornin la màgia d'una sola vetllada, d'una sola besada, d'un sol somriure...

Cansat de retrucs, all ins i jaques a un rei exiliat als teus ulls de color d'una terra on l'amor se'l menja per la despietada ludopatia…

Mor en la nit entre voltes dins el meu llit mentre mescl lletres amb ginebra, univers i literatura, tu i jo…

Els segons em repinyen l'ànima ja expirada que es manté asseguda front el cafè que em dóna vida durant aquesta maleïda nit, on m'estim més que em matis si no em vols besar. L'ànima em mira. Calla quan xerra i xerra quan calla. Em somriu i plora a la vegada.

-La sort…

Aixec el cap i la mir intrigat, expectant, quasi desesperat.

-La sort?

Ha tornat riure i m'ha fet senyes perquè callés. Ha encès una cigarreta amb l'olor de la felicitat, de la teva esquena nua quan les meves mans fan esforços per no enganxar-s'hi tota la vida. M'ha agafat la mà.

-La sort de tenir-te agafat de la mà -ha continuat- per recordar-te que no hi ha un sol minut que no pensi en tu, un sol minut on la teva veu dient-li que l'estimes no se li clavi a bategades al seu cor.

Ha callat i s'ha consumit amb la cendra del tabac ja cremat deixant la meva mà agafada al no-res, fent no sé qué, esperant el retorn de la creació de la meva etílica imaginació. 

He decidit seguir perdent el temps entre paper i tinta per no lluitar contra la realitat, sense voler obtenir respostes a preguntes no formulades per intentar mantenir la neutralitat en temps de crisi moral…

Fotografies de massa valor, de caràcter sentimental, desfan efectes de drogues que no consumesc.

Mor amb la nit amb la llum de l'ocàs i estels que volen més alt del que jo ho voldria fer amb tu, però els peus de plom m'endinsen dins l'aigua de llàgrimes que moren a l'asfalt d'un carrer on tu no hi ets.

Camin més a poc a poc que els batecs d'un cor que es revitalitza per veure't una vegada, una altra i una altra… Que no es cansa de mantenir-se a base de les teves besades sense demanar-se quin motiu manté viu l'esperança de clavar-te la mirada als teus ulls i quedar en blanc. 

L'alcohol que bec atura el seu efecte derrapant. Les idees fugen amb la música a contraritme i els moments previs es fan eterns…

L'ànsia de veure't em crema per dins i no trob ni grams, ni camells ni oasis que lubriquin la sequera dels meus llavis.

Crec que tenc massa temps per perdre el temps que segueix la ruta d'un vaixell sense rumb, desviat  uns quants graus, però que intenta fer el seu camí. Els ulls ja em pesen i he de dormir sense tu al meu costat, demanant-me per què allà on vaig et cerc i no et trob, amb la mirada baixa, deixant punts i aparts i pàgines en blanc, degut a que, sols amb tu, s'escriu aquesta història…

Tenc por de perdre el que no tenc i que el meu rellotge s'aturi per sempre, per donar pas a records d'un caire fantàstic bastant agravat…

No em cans de dormir sobre el teu pit i desitjar no despertar d'aquest paradís que crea la teva pell amb sobredosi de drogues que m'inciten a allargar i disfrutar aquesta beneïda condemna; però avui he despertat sol i vaig traçant les línies de la història, la meva història.

Massa pensaments volten i es traven dins el meu cap que intenta posar ordre dins aquest laberint d'on el seu guardià no en troba la sortida.

Voldria viure sobre aquestes pupil·les que a vegades no em menteixen, carregades de llibertat per oblidar el que vam poder ser i no som, de llibertat per matar la mort assegut a una cadira folrada de poemes amb paraules sense sentit i bales que mai seran disparades…

M'he convert en paper banyat que escampa tinta despresa dels reflexos d'una llàgrima que m'han robat a cops de vida, esperant si arriba cada moment que ens permeti volar…

"Sé que soy afortunado por gozar esta condena,

por abrir nuevos senderos cuando las piernas tiemblan.

Parece que esta madrugada será la última

pero la muerte se suicida si me hipnotizas con tus pupilas…

Grítame con los ojos que se van a humedecer de felicidad,

grítame que si un día no me ven

será que se cerrarán para siempre."  Pablo Hasél

Tenc una cervesa a la mà per refredar els dits que cremen el paper amb paraules d'un drogaddicte amb massa temps per pensar…

Respir aire que m'intoxica i assegut a aquesta terrassa m'esnif cada gram d'aquest sol que s'amaga per demà tornar. Res em consola. La nit plora amb mi sense tu i aquest alcohol no em serveix per curar les ferides d'un cor cansat de bategar a cops de pedrades.

He acabat la set i el beure, però tenc ganes de tu, de tenir una pausa en el temps que em permeti naufragar entre idees que el sentit comú i l'ètica no em deixen realitzar.

S'acaba la tinta del bolígraf que escriu la meva vida i estic cansat de corregir i arrabassar pàgines que moren amb la flama del meu encenedor. 

Veig impossible acabar bé la meva història, com cada ruleta russa que he guanyat per guardar cada bala a la recàmera i disparar històries que no em deixen dormir. Però bah, idiota de mi que ja m'he tornat perdre entre les teves mans i mirades d'aquell desert pensat per matar als que estimen més del que deien…

Són ja massa passes solitàries per deserts d'asfalt amb oasis de passos de zebra… 

Em perd entre fotografies color sèpia que formen històries massa denses que no record ni a mitges. Cada una d'elles em parlen des de la pausa d'un temps que no arranca quan el passat es banya…

Van quedar massa paraules sense dir mentre fregava els llavis amb uns que tenien gust a fracàs i alcohol a camionades.

Tenc l'esquena recolzada a la paret de l'escola d'una vida que m'engana i les mans escardades de deixar-te escapar tants cops que arriben a fer mal.

Amb els ulls tancats puc veure un negatiu del que hauria d'haver estat una vida sencera amb tu, on la mort sol fos una marca més a la duresa de les meves mans.

Encara no entenc moltes coses, per què un adéu pot fer tant de mal, per què les paraules només són lletres o per què em violes amb mirades. Oblid coses de massa importància acompanyades de vi amb mala companyia, que no ajuda.

Les estrelles em miren i entenc que sóc un aprenent d'un temps i un espai circumstancial, tan sols una pinzellada abstracta d'un univers que ja no visc intensament minut a minut...

El temps passa entre combinats de mentides i cola, amb paraules que esborren realitats sense convicció…

La lluna em conta coses que no vull sentir quan m'enlluerna les ganes de viure i la ràbia em recorr les venes per paralitzar la llengua cansada de fregar amb l'assassina que és la teva.

Em costa oblidar aquelles veus que cridaven, des del no-res, que m'estimaves. Em costa oblidar-te cada nit amb un llit que té una memòria massa selectiva.

És molt fàcil dir "jo no et fallaré" si no costa res, però qui ho paga ara sóc jo. Tal vegada tenc un cor sense fons que confon cops amb carícies, plors i mentides amb rialles amb massa llàgrimes…

Pot ser que m'hagi equivocat de planeta amb tu, entre carreteres que em condueixen al fracàs de tornar tocar la teva esquena que té gust de victòria; però ara ja no importa… La vida dóna tantes voltes que ja m'he marejat, no m'ofereix la seva mà per ajudar a un imbècil que sols viu de respirar per seguir fent alguna cosa.

Ara ja has perdut l'oportunitat de seguir imaginant… o de volar, perquè si no saps volar, perds el temps amb mi...

Aniria lluny, molt lluny per cercar-te i només veure't, sentir aquella veu que imagin que crida el meu nom encara que no record haver-la sentida mai…

Aniria lluny, molt lluny per tenir-te sols cinc minuts més dins la meva vida, poder escriure el que en record i no el que voldria recordar, per prendre el millor whiskey amb la millor de les companyies.

Voldria mirar-te als ulls per veure al més profund de tu per què vas marxar sense dir adéu a qui saps que fas més falta i no et coneix, però per això demana uns pocs segons de l'eternitat en que vius, o això vol creure. Saps prou bé que formes la meva personalitat i realment moriràs quan també ho faci jo.

Promet acceptar les conseqüències de qualsevol pacte que poguem fer per aconseguir-ho. Si se'm porta la corrent arribaré a un mar mort, em queda un sol tir i no vull fallar encara que em feri a mi, però morir en l'intent demostrarà el que seria capaç de fer.

Les paraules em mengen per forçar-les a contenir el que voldria dir, que em tiraria per la finestra per trobar a prop aquesta sensació llunyana que es passeja per la meva ment.

Subornaré l'oblit amb alcohol i mal records, dispararem somriures que em permetin seguir vivint amb una sola condició: que ho faci per tu… Tu i jo fariem que el món canvii, però sols per tu i jo.

Sempre he vist les paraules com una suma de lletres sense contingut on el significat abstracte es converteix en un pou sense fons deixant volar la imaginació, per això no val la pena dir-te que t'estim si t'ho puc demostrar cada dia.

Saps prou bé que tu i jo fa anys que som assassins en sèrie de mal records, armats fins les dents de somriures als nostres llavis. M'has ensenyat que un dia sense riure és un dia perdut que estèn la tempesta d'una vida que tal vegada ha ferit massa fort a qui ha demostrat poder aguantar la seva ressaca.

Però el temps passa i ens han conduit a una altra festa de la que som els amfitrions mentre abusam de la droga que és tenir-nos l'un a l'altre. Ens toca seguir i no ens queixam. La vida és una roda amb més d'una cantó afilat que intentam esquivar amb litres d'alcohol i algun cop d'una realitat que vol aturar la música del nostre DJ resident, cremant els nostres somnis a base de llàgrimes que no hem plorat però que no ens han faltat ganes.

Avui compleixes anys i saps que la característica de detallista no la vas comprar quan vaig néixer . No tenc regal preparat però supòs que no refutaràs un "molts d'anys mamà" amb una aferrada ben forta, tant com tu.

La festa acabarà algun dia deixant enrere milers de convidats que no s'acomiaden i ens aferrarem a la solitud que sempre torna per dir adéu, però fa poc que he arribat i pens que encara no és hora de tornar a casa.

A vegades camin massa ràpid però camin. Camin entre ones que es creen amb la teva veu encara que no sé mai on serà el meu destí, naufragant entre petites estones de felicitat que no arriben mai, però que m'han contat que existeixen…

A vegades encara pens que dorms al meu costat, que no has marxat amb el cap baix per aquell portal que un dia et va veure somriure d'aquella forma que m'enamorava, d'aquella que romp totes les regles del joc establertes, limitant el temps i l'espai a un aquí i ara.

-Va… deixa d'escriure!

Feia temps que havia oblidat que la tenia al darrere, agafada a la meva cintura. Li he mirat els seus ulls negres mentre cercava el darrer que s'hi va perdre vagant per un desert sense sortida on ho tens tot menys a tu…

Amb els ulls tancats el món és diferent i la nit cobreix els meus defectes per estimar tant que arriba a fer mal. He perdut la realitat entre les teves cames, esperant que torni per peresa d'anar a buscar-la i que m'escapi entre uns dits banyat d'un alcohol que no perdona, que enganxa a la seva felicitat depriment.

A vegades pens que sóc jo el que puc canviar el món, però més tard veig que em segrest entre els teus braços; i seguint d'aquest pas, moriré en l'intent de fer feliç a qui em permet ser-ho jo… Sóc un presoner amb llibertat emocional que passa el temps esperant sense saber que el temps s'ha cansat de correr darrere meu. Sóc un presoner que mata el dia per matar alguna cosa i droga la nit amb qualsevol pols d'estrella; entre tant observa la lluna i pensa que sols l'il·lumina a ell.

Sóc aquell il·lús que creu tenir-te sols si et pensa, si t'imagina, si t'oblida...

Tal vegada sigui massa prest per dir adéu, però crec que ja és hora abans que els rellotges es retardin amb por de quedar atrapat en el temps…
Sempre he estat covard i, una altra vegada, ho torn demostrar, sense complexes, jo sóc així i no n'hi ha més. La il·lusió ha mort als meus braços d'una ressaca massa llarga i cada dia cobra més importància la frase "dones, dinars i diners" de Joan March mentre intent entendre que la vida dóna moltes voltes i jo m'he baixat del carro marejat de tant viure, amb les cames tremoloses com quan et tenc al davant, com quan em piques l'ull, com sempre…
Aquest cop es tracta d'un adéu, fins aviat, no vull prometre cap retorn, he promès coses més importants que no he complit i vull fer durant aquest temps.
Fa moltes nits que ho pens mentre jug amb la cigarreta entre els meus dits i ella em mira preocupada. No sé que pensa de mi, d'un boig que abandona el primer cop que se li presenten dificultats. Què queden camins? Pot ser sí, però estan plens de pedres que no em permeten avançar quan el meu ritme s'accelera amb un gintònic a la mà.
L'he vist adormir-se agafada a la meva mà tenint per cert que no l'abandonaria mai tal com faig avui amb les meves paraules que sorgeixen d'una mescla entre el no-res i un bon vi.
Adéu, fins aviat. He tancat els ulls, ja els tornaré obrir un altre dia...

Tal vegada, darrerament, pens massa per després no aclarir res. Cada alenada em cansa sense sentir la teva a la meva nuca, aferrada al meu cos, mentre dormies, intentant entrar entrar dins els teus somnis en cada besada amb la por de que et despertis, i hi quedi dins. 

Ara ja fa temps que dorm totsol: la casa em cau a sobre i no hi ha arquitecte que l'aixequi. Ha marxat aquell somriure tendre que ho arreglava tot, que em posava als teus peus, convertint cada moment en únic, en la droga que qualsevol voldria. Les nits són eternes acompanyades d'alcohol, crec que massa, intentant aprendre dels errors per a tornar-los a fer, que no me'n penedesc; només d'haver-te perdut entre paraules sense significat que algú va establir que "no et necessit" no significa el seu contrari.

Pot ser el joc de paraules no sigui el meu fort, que sempre estigui en fora de joc o que el línia que el marca sigui el teu amant, però reina… de vida, de moment, només n'hi ha una, per tant, disfruta-la més del que ho has fet amb mi si es que es pot…

Recorda que res és per sempre i mai he deixat d'estimar-te. Les coses es compliquen i ho sabem. Sabem que el món no és una cosa de dos, que tot canvia mentre intentes comprendre que amb tu el més curt pot ser feliç…

Recorda qui era i no el que som, que he canviat i que l'amor a primera vista pateix de miopia...

L'altre dia vaig destruir part de la vida d'una persona que jo em feia creure que estimava… Un silenci, tal vegada, massa llarg a l'hora de respondre una pregunta que es referia a un subtext essencial al qual no sabia arribar per falta de context. 

Fa temps sue la indecisió forma part del meu jo, que em complica la vida. No sé el que realment vull ni el que sóc, si en realitat som alguna cosa; però, es pot no ser res? Mai he sabut respondre a aquesta pregunta: Jo serà gens… Seré com el zero que no és nombre neutral ni enter ni racional ni real ni complex, però em tem que ni això: quan no sigui, deixaré de ser necessari si és que ho sóc…

Hem deixat el joc en empat i ara veig que l'imbècil que hi perd sóc jo, all in del perdedor provocador d'unes quantes llàgrimes. Bah, puta indecisió! 

No entenc per què no em despert recordant el que ahir pensava ni per què els silencis entre besades no tenen els mateix gust dolç quan call. Només vull saber per què.

Si sóc alguna cosa, sóc presoner de paraules que no he dit mai, que vomit sobre un paper que veurà la meva germana (o ni això), però on quedarà constància d'un cap de fava que només és i ha estat amb tu, i on, per defecte, és un simple cos que fa moviments irracionals buscant una cosa que no cerca, però pel simple fet d'haver-la trobat serà una mica més… feliç? O no. Serà una mica més res del que era si no hi ets. Per tant, torna...

A vegades em deman com puc passar tant de temps sense recordar-te ni tansols un instant.

Not el pas del temps entre calada i calada, cremant tot el que sabia de tu al meu interior. Però, bah, no hi ha manera…

Record aquell dia que estavem els dos dins el llit quan em vas dir:

-Per què no em contes una Minihistòria?

-Perquè em fa vergonya, tenc un blog on pots llegir-les vida… -vaig contestar-li mentre la besava.

-Sense regal de Sant Valentí em vols convèncer? 

Em vaig tapar fins el coll, mirant el sostre, separant la ment del meu cos i vaig començar a dir:

-Fa poc temps vaig descobrir que la vida també em sap riure i que no té pressa, que hi havia un món que no coneixia i que tampoc tenia plans per fer-ho.

He descobert que les meves mans han fet molts quilòmetres sobre la teva pell i els meus llavis no volen quedar enrere; que l'aire no té el mateix gust si no es compartit, que l'univers se'm fa petit, quasi diminut, vist des dels teus ulls, que sóc un enginyer de camins corporals d'obres privades que… -vaig parar.

S'havia adormit agafada de la meva mà, deixant-me com a regal aquella imatge que perdura avui encara, mentre m'intent convèncer de que no has passat mai per la meva vida, però el whisky no em deixa.

El temps passa tot i que el rellotge de la paret estigui aturat des de fa anys, sense ganes de recordar aquell temps on els polítics no eren la principal preocupació, substituida per les ganes de recórrer tota la teva boca amb la meva llengua, aquell temps en què el whisky era compartit, on sempre hi havia dues copes enlloc d'una, aquell en què el llit quedava totalment desfet pel matí, on les ganes de dormir desapareixien amb la teva simple rialla a cau d'orella, aquella forma de tocar-te els cabells, aquell posat d'estar a un altre món sense normes ni obligacions, apart de ser feliç…

El temps passa i encara esper l'edició de les cròniques del meu sofà, això sí, sense censura, tal vegada, un llibre X… 

El temps passa i no s'acaba, encara pens que el món està creat a mida per jo i no tenc ganes de viure'l sense tu, encara que només sigui a una habitació compartida. 

Avui he decidit subornar el silenci perquè calli i el renou perquè em parli sobre tu i jo, que les coses canvien massa depressa i no vull tornar a aprendre que el manual de l'oblit és més fàcil de comprar que de vendre, que sense adonar-te'n ja n'ets el protagonista i s'ha acabat la tinta de la ploma per escriure el nom de la meva acompanyant...

Has de tenir en compte que ets el que em fa falta, la que em lleva l'aire i la que m'ho torna, la que atura el temps d'un rellotge avançat per fer més curta l'espera, la que em fa ser qui sóc, la que em connecta amb allò real per a deixar-me tornar caure en l'obscuritat de la solitud.

Has de tenir en compte que les cafès no tenen el mateix gust sol que ben acompanyat, que les tempestes són massa llargues per tan poca calma i que l'aire que respir m'ofega si no el compartim, que l'aigua de la dutxa em crema sense tu i el llit plora amb mi, mentre el coixí psicoanalista s'ha donat de baixa per depressió.

Has de tenir en compte que la vida juga amb nosaltres dos a un ball en el que no dominam més que alguns passos, sent la música, una música que no coneixem d'abans, la que ens du, la que ens guia…

Has d'entendre que no tenc tot el temps del món i que el cronògraf que porta el compte enrere no té collons d'acabar les bateries, enmascarat per allò que en diuen felicitat, del que jo en dic, mmm…, jo en dic una altra cosa que només tenc amb tu. Per tant, vine, que no m'agrada quedar-me a mitges… 

El silenci que innundava aquella habitació ofegava les meves paraules que només buscaven excuses per no respondre el que realment pensava.

La mirada al terra i la veu tremolosa feien pensar que alguna cosa no funcionava com ho havia de fer. Els dubtes es van convertir en fum, el foc ja el posaves tu…

-Què et passa? -vaig intentar arreglar amb aquell somriure fals que ja es trobava en mal estat de tant usar-lo.

-Ets tu…

-Jo?

Els ulls li birllaven com mai, el cor s'accelerava sobrepassant el límit que separava allò permès d'allò que no ho era, les mans suaven, mirada incòmoda, silenci com cap, renou com mai, paraules mudes i alenades que parlen massa.

Es va acostar a mi i em va enrevoltar la cintura amb els braços. La seva boca es va posar vora la meva orella per amollar un "Miquel, jo t'estim". 

Pell de gallina en sentir aquella veu tan dolça com la colònia que duies, que saps que quasi no em permet diferenciar si el que m'agrada és la dona que du la colònia o la colònia que du la dona. Tanmateix, al final, fem el que tu vols. Em domines d'una forma tan subtil que m'encanta i està clar, la meva llengua només parla quan frega amb la teva, sense necessitat de gastar saliva, paper ni tinta, sols tu i jo contra el món que calla massa…