Ell és una passa darrera l'altra que supera adversitats de forma inconscient, ell és l'única persona que em deu un cafè i 20 anys de conversa, l'únic home que esper que sigui capaç de comprar les hores que ens manquen.
Però no arriba i el cafè, durant un temps fumejant, refreda com una ànima solitària.
El tic-tac del rellotge em desespera i el segons es carbonitzen allà on fa temps hi havia flames que no fan comptes aturar-se.
Ara ja estic fart. Només ens citam cada 14 de desembre i cada any em deixa tirat. No ho entenc, perquè jo et pens a cada instant. No ho entenc, perquè ja ho saps.
Idò res, quedam per l'any que ve. El cafè està pagat.
He marxat i com sempre, aquell home sense veu segueix caminant davant meu, 20 passes davant...
x
