Mentia quan deia que no m'importava que marxesis, que no t'anyoraria, que estava millor sol amb mi mateix que mentir-te a cada dues paraules com a vici… 

Ara l'avorriment m'acompanya per tot on vaig i em deman per què he estat tan imbècil de deixar-te escapar. Somric i entr dins la meva ment per demanar al temps una trègua per cercar una nova excusa anestèsica que me permeti acabar de rompre allò que encara té solució però jo no sé arreglar. Aquí, l'enemic sóc jo, que em contradic a tota idea que tenc i em perd dins el meu desert del teu cos, que el meu cap encara recorda i queda censurat per cops de puny sobre el coixí. 

La ràbia s'acumula en dosis perilloses. Em cau la casa a sobre des de que no hi ets i només esper l'enderroc que em permeti oblidar que et conec més del que voldria, i encara en vull més.

Tot això ho tenc prohibit i sols em quea vendre'm al destí com un navegant sense far ni port que no té altra sortida que seguir somnis que no recorda i desapareix entre lletres d'un missatge dins una botella buida des de fa temps, buida de l'esperança que un dia vaig tenir, buida dels somnis que em donaven força cada matí quan aquell sol que em guiava em despertava a través de l'escletxa d'aquella persiana, aquell sol que ja no veig no m'acompanya i m'ha deixat sol, a la deriva, venut al destí…

Estic massa temps pensant que perd massa temps pensant en tu, pensant per què em fas tanta falta quan no et tenc. Tal vegada sigui l'addicció d'aquell perfum dolç que saps que m'encanta, que m'embogeix i m'ennuvola la ment, la que em faci buscar-te a cada lloc on vaig, mentint-me dient que sé que em vols tronar a veure, sentir-me la veu, o simplement, un t'estim. Cada vespre not el teu cos a l'esquerra del meu llit, una mà al meu pit i el teu respirar devora la meva orella que no es cansa de sentir-te.

Però ara que no hi ets, qui et diu "queda't, que em sobra el temps"? Qui et diu que no estàs sola? Ara el temps ja no em sobra i vaig retrassant els rellotges per tenir més temps per estar amb tu la pròxima vegada. 

Estic, ara mateix, tombat sobre ell llit que no t'oblida, escoltant com plou. La sensació de fred que tenc s'hauria d'arreglar amb el teu cos sobre el meu, amortitzant cada segon d'aquesta nit que se'ns farà eterna, o que, almenys, per ara ho és. 

No hi haurà demà si no és amb tu. Deixa'm convèncer-te de que és el millor...

Voldria recuperar el temps perdut amb mirades sense rumb, paraules sense significat, somriures inútils i besades sense afecte que sols empobreixen la meva ànima que vaga per mons que no li corresponen, que li vénen massa grans i massa cars... Però al mateix temps crec que val més deixar-lo perquè mai aprendré la lliçó i el tornaria a malgastar en les mateixes idioteses i no canviaria res, sinó que només tendria més temps per fer el que no toca.
Però arriba un dia en que el sol em brilla diferent, les nits m'agraden més que abans i el dia pràcticament no sé que és; no somric tant, sinó que ho faig tot el temps i torn a besar, parlar i mirar pensant que no em passarà el mateix, que no som tan imbècil, que sé el que em faig. Arrib a un punt en que la discussió entre el cap i el cor és insuportable. No em fot pel temps, em fot per tot el que no he pogut compartir amb qui jo he volgut, sense mirar si acabaria o no les existències del que podia oferir (que era poc) però que durava per bastant de temps, tota la seva vida.
Sempre podran dir que som el que vulguin, que tanc els ulls a la realitat i visc els somnis com si no existís res més, però són el meu món, no en tenc més, no en vull més... Allà jo puc improvisar, canviar, elegir i ordenar el que vulgui sense interrompre el temps dels altres per la poca cosa que puc significar per ells i la seva vida. 

Clarament em faltes tu, entre els meus llençols, entre rialla i rialla amb una besada inclosa; robada, improvisada o regalada... El temps passa, per jo i tu diuen que també, i vaig prometre no oblidar-te mai, però això és impossible en aquests moments en que intent substituir tot allò que em donaves per una altra que s'hi esforça, però no arriba al que vas ser tu. Intent creure que no has existit mai tot i que et vegi cada dia, que no et conec quan et veig i et salud amb un "bon dia preciosa, com estas?" que recordava als despertars dels matins amb el sol a la cara, mostrant al món el poc temps que havíem dormit aquella nit.
Cada dia em despert amb una al·lota que no ets tu al meu costat però que em diu tot el que vull sentir, que m'engana, i ho sé, però m'encanta. Em parla a cau d'orella posant-me la pell de gallina, em frega els llavis entre els meus i em diu el millor silenci de la història mundial que conta la història que no vull sentir i que em fa recordar... Per això, deix la ment en blanc i somric irònicament i entre dents deixant caure un "he de marxar amor, més tard et telefon". No se quantes vegades he dit aquesta frase ni quantes se l'han creguda al cent per cent. Ja no se quina va ser la primera que ho va sentir i ni tampoc record la penúltima, per això ho escric i si se m'oblida, segurament dintre d'uns dies, podré recordar el meu joc i les seves regles...
-Quedam avui vespre? A casa meva. A les onze. 
PD: no serà dintre d'uns dies, sinó, demà al matí. 

La meva mirada s'havia perdut, ja feia temps, en l'eternitat, en un laberint de records que no deixaven defugir la meva ment i em feien presoner per un crim que estava disposat a acceptar-ne l'autoria...

Recordes com consumiem el temps amb nosaltres com a benzina? Recordes la sensació de la meva pell sobre la teva, com passaven els meus llavis pel teu cos? 

Fa temps que pens que penses que ja no hi pens; fa temps que sé que no vols que sabi que m'estimes, fa molt de temps que et cerc entre la fosca de la meva habitació i només hi trob el que em vas deixar tu: el buit...

Ara ja no sé qui sóc, tampoc sé qui ets, ningú demana d'on som, ningú em diu on em trob, lluny de casa, sense tu...

La ciutat dorm als meus peus. La tènue llum que m'il·lumina basta, i m'acompanya una ombra que no és la meva. Pareix que vol ploure i cauen les primeres gotes que corren pel paper i desfiguren les lletres que escric, fregant amb molt cura la ploma sobre el teu cos. Tal vegada això no torni a veure la llum mai més i que quedi, fins i tot, reservat en el meu oblit i pot ser que no en reconegui l'autoria.

El temps passa i no em perdona tot el que he deixat enrere com un inútil, desapfrofitant mil ocasions per una que no crec que arribi… Tot el que hem viscut ja no m'importa si no hi ets, no visc de records, visc del present. No és el mateix recordar els teus llavis i la teva llengua jugant amb la meva que besar-te de nou, ara, aquí mateix; tocar-te i sentir una aproximació del que recordava… I tot això tornarà a viure en el passat. De mentre, els segons cada cop se'm fan més curts i el meu rellotge es descontrola.

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, però jo ja he perdut massa coses a la meva vida: l'esperança, tu i el temps.