Clarament em faltes tu, entre els meus llençols, entre rialla i rialla amb una besada inclosa; robada, improvisada o regalada... El temps passa, per jo i tu diuen que també, i vaig prometre no oblidar-te mai, però això és impossible en aquests moments en que intent substituir tot allò que em donaves per una altra que s'hi esforça, però no arriba al que vas ser tu. Intent creure que no has existit mai tot i que et vegi cada dia, que no et conec quan et veig i et salud amb un "bon dia preciosa, com estas?" que recordava als despertars dels matins amb el sol a la cara, mostrant al món el poc temps que havíem dormit aquella nit.
Cada dia em despert amb una al·lota que no ets tu al meu costat però que em diu tot el que vull sentir, que m'engana, i ho sé, però m'encanta. Em parla a cau d'orella posant-me la pell de gallina, em frega els llavis entre els meus i em diu el millor silenci de la història mundial que conta la història que no vull sentir i que em fa recordar... Per això, deix la ment en blanc i somric irònicament i entre dents deixant caure un "he de marxar amor, més tard et telefon". No se quantes vegades he dit aquesta frase ni quantes se l'han creguda al cent per cent. Ja no se quina va ser la primera que ho va sentir i ni tampoc record la penúltima, per això ho escric i si se m'oblida, segurament dintre d'uns dies, podré recordar el meu joc i les seves regles...
-Quedam avui vespre? A casa meva. A les onze. 
PD: no serà dintre d'uns dies, sinó, demà al matí.