La meva mirada s'havia perdut, ja feia temps, en l'eternitat, en un laberint de records que no deixaven defugir la meva ment i em feien presoner per un crim que estava disposat a acceptar-ne l'autoria...

Recordes com consumiem el temps amb nosaltres com a benzina? Recordes la sensació de la meva pell sobre la teva, com passaven els meus llavis pel teu cos? 

Fa temps que pens que penses que ja no hi pens; fa temps que sé que no vols que sabi que m'estimes, fa molt de temps que et cerc entre la fosca de la meva habitació i només hi trob el que em vas deixar tu: el buit...

Ara ja no sé qui sóc, tampoc sé qui ets, ningú demana d'on som, ningú em diu on em trob, lluny de casa, sense tu...