-Què és per tu l'amistat? -va demanar-li.

Va quedar en blanc i amb la cara desencaixada, intentant desbloquejar aquella situació, intentant no fer el rídicul...

L'amistat, es deia a ella mateixa, és un conjunt de petits engranatges d'un rellotge suïs, un conjunt de moments fluits, d'estius desennuvolats, de rialles i de llàgrimes, de segons en silenci i d'eternitats que, malgrat tot, no tornarien mai.

Ella pensava i es desfeia el cap, cercant el fil d'una pregunta que per a ella no tenia resposta. Va beure un glop d'aquella cervesa que desprenia felicitat, intentant trobar el concepte dins la rossa civada, o un àngel o una fada que li ho digués...

Va fer una simpàtica rialla de fracàs on es va veure incapaç de contestar-li, però aquella tarda va descobrir que l'amistat no es conceptualitza, es personalitza, i estava tan aprop, com a l'altre costat de la taula.