Seus aquí, davant mi, cafè en mà, tota preciosa. Rius i m'enamores, molt més del que ja hi estava.
Vas mirant de reull a veure que faig que escric tant, quan sols ho faig per tu, una promesa és una promesa...
Ulls marrons, molt profunds que m'encanten, em desvien a altres mons que creia inexistents, a camins de terra agafats de la mà, amb l'aire de l'olor de la colònia que vas deixar al meu coixí, tranformant així el meu llit en una agència de somnis sense retorn.
Em dius que no em vols besar, amb la mitja rialla més sencera que conec. Et mir per trobar diferents paraules per dir-te que t'estim, però no trob res al meu sac de paraules amb sentit, condemnant les meves línies a la mort segura dels mots buits de contingut; però no em sé expressar millor, perdona'm.
Amb tu cada dia és primavera de sobredosi d'amor en vena i la mort se'ns amaga darrere portes sense pany ni clau, on sempre és de dia, quan, des de sempre, la vida per jo, és troba en cada nit... Ens avisa de que l'amor torna boig al serè, alcoholic, l'abstemi i a mi, en un profanat de cor.
Però si viure sense tu és difícil, simplifiaca'm-ho...

Armat fins les dents de somriures, asseguts amb un cafè com a essència i els teus llavis com a absència de preocupacions envoltades de solitud.

Em dius que el temps és infinit en un rellotge sense bateria, entre cada parpadeig que sols indica que un segon més és un segon menys. Mentre, la meva silueta es camufla en l'ombra del fum del meu cigar, que es consumeix sol en la fosca, buscant els llavis que li indiquin que el desgast d'aquest bolígraf serveix per alguna cosa, que jo servesc per qualque cosa…

Ets el meu vici que em salva dels mils precipicis del teu cos nu, tapat pel meu. 

Ets cada moment del meu únic pensament, d'un perdut sense nord ni sud, que no troba la seva brúixola del desert dels teus ulls marrons, que no té ni mapes ni banderes, només un cor que batega la teva sang.

Ets la que fa d'aquest boig un malalt sense ganes de curar-se, la droga més dura, el meu problema més valuós, el tresor d'aquest pirata corromput per massa taques d'expedient nocturn.

Em fon en la teva llengua i mor quan la nit em comunica que aquesta nit torn a domir sol, vagant pels paisatges del meu llit, com qui cerca camells d'aquests de ciutat, dels que em permeten oblidar-te per uns instants quan, més tard, el cop d'efecte em deixa KO.

Després arriba la matinada amb gotes d'optimisme al seu front recordant que la teva mancança es rebaixa amb l'esperança de tornar-te a veure o imaginar les curves del teu cos, capitanejades pel somriure…

-M'estimes? -em va mirar amb tendresa.

Pensaments interns amb trencaclosques de paraules intentaven compondre una resposta que no sabia contestar sense dir un "molt".

Com dir-li què m'encanta, que visc per ella o que volta tot el dia dins el meu cap?

Com resumir-li què no puc complir gran cosa dels meus somnis sense la seva presència, les nits sense dormir, les gotes de whisky i els rius de tinta per immortalitzar cada segon dels meus sentiments que volen desaparèixer com el fum en la freda fosca…

Com explicar-li el meu somriure i la meva felicitat sols en pensar-la, què la solitud ja no em té per companyia, què tot em recorda a ella, què mor per viure desterrat a la terra dels seus ulls, per intoxicar-me de la droga dels seus llavis i beure de l'antídot que em cura d'aquest món que per fi comença a donar-me raons per pensar que val la pena si hi ets tu.

Com contar-li què és la meva excusa per viure, la màgia del meu dia i la lluna de la meva nit, la meva paraula, les meves hores, l'interruptor que no em converteix en un mort en vida…

Ara ja no sóc aquell soldat que lluita contra allò que estima, ara sóc un boig que estima tot allò que lluita, un boig encantat per la teva bogeria…

-Molt -vaig respondre.

Va somriure i jo vaig tornar enamorar-me, encara que ho faig un parell de vegades al dia.