Només quedàvem els enterramorts i jo. El sol ja havia anunciat la seva retirada momentània i vaig pagar-los complint el tracte, sense explicacións, només un assentiment. 

Vaig marxar en direcció al bar de l'última vegada on vam prendre el darrer cafè amb mirades incloses en l'IVA i em vaig asseure a la mateixa taula demanant dues consumicions, esperant l'arribada de la teva rialla que no volia malgastar el temps que li quedava.

El cap feia ressonar els batecs del cor que ja es feien insuportables sense els teus i la mirada perduda en un món que li venia massa gran. Vaig aturar el rellotge per no dependre de les hores i vaig intentar imaginar una vida sense tu i sols em va sortir una obra en blanc, sense idees i sense voler tenir-ne.

Vaig demanar un bolígraf i un paper que vaig deixar travat amb el teu cafè i vaig dir-li al cambrer que ara vindries, i encara t'espera. Al missatge, un simple "fins aviat, fins sempre"…

00:24:31

El terra és fred, quasi gelat. No sent els dits dels peus descalços que frega sobre el màrmol marró, la roba del pijama em frega la pell, que podria ser la teva i camin formant cercles per retrassar el temps. A la mà, un cocarroi, és tard però la fam m'ha despertat, aquell gust de padrina, aquells records… 

Al cap, un pensament i vàries preguntes: on ets? M'estimes? Vols? Vull? Quan? Hola?

L'eco i el cansament em tornen de volta al llit i el rellotge pareix que s'aturi. Les mans recompten els cabells una vegada més, el fred és immens i dens, la ment en blanc però jo encara hi som. Mir el rellotge. 00:24:32. I després diuen que els homes no poden fer més d'una cosa a la vegada… 

Tenc ganes de veure't però plou. El fred m'ha glaçat l'ànima sense remordiments i la ginebra barata no ajuda a fer raonaments coherents. El món sembla que gira més aviat que abans i he descobert que s'hauria de fer una nova teoria de la gravetat en estat d'embriaguesa. M'he assegut dins el cotxe mirant aquell home que mirava fixament el meu retrovisor interior i li he creuat unes paraules sense obtenir resposta, sols m'imitava…

Però no puc, em puc matar, puc matar. No, Miquel!

Era el típic "no" dels covards, aquells que no aconsegueixen mai res i que després s'enganen posant-se d'alcohol fins el cul, fins que arriba el dia, que era avui, i no canvien tanmateix. Les llàgrimes d'impotència han tallat les meves galtes  i m'he dormit, entregant-me al diable sense demanar res a canvi. Imbècil…

M'he despert a casa meva. Ha estat un somni, o això he cregut. El mal de cap i aquell regust de ressaca asfixiaven la meva ment que demanava reforços a un cor que no responia. 

I ara és quan no sé diferenciar si he tingut dos somnis en una mateixa nit o un d'ells era real. El que si sé és que veig el meu cos estirat sobre l'estora de la meva habitació. De sobte m'he trobat amb un físic sense identitat, identificat per una vida que no volia, per convertir-me en un pensament d'una ment amb alzheimer…

L'olor de tabac i perfum formen l'atmosfera de casa meva des d'ahir vespre. Els records volen com els fantasmes que m'envolten per les nits de soletat i del meu amic Jack Daniel's que cura les ferides de la moral sense demanar explicacions.

M'he despertat intentant trobar-te i perdre'm entre aquells ulls que un dia van guanyar la batalla i la guerra als meus.

Sobre la taula del despatx, una nota: "Quan et despertis, telefona'm".

He intentat obrir els ulls tot el que he pogut, per superar la ressaca d'alcohol i sexe, per intentar llegir aquells traços de tinta sobre un paper qualsevol. He agafat el meu mòbil i he marcat el número, esperant tres tons abans de sentir la teva veu, un poc canviada, això sí…

-Ets en Miquel?

He tardat un poc a contestar. Amb una mà al front esperava elegir les paraules adequades pels records que es projectaven com un oasi en ple desert, per a un desgraciat com jo. He intentat recordar el discurs d'emergència i provant de no travar-me amb la llengua, que aquesta nit ha jugat amb la teva, he dit:

-Bon dia preciosa -amb la veu més alegre que he sabut fer- com estas? Ha estat un vespre inoblidable. Feia temps que no em passava res igual, ni en somnis.

-Perdona?

He tractat recordar el seu nom però el cervell em cremava i sota amenaça d'autodestrucció vaig decidir fer la pregunta més absurda…

-Qui ets?

-Sóc el que et va acompanyar del bar al llit.

He rigut.

-Tu m'has deixat el paperet?

-Sí… -ha respost abatut- volia saber si sobreviuries.

-Pens que sí.

He penjat. M'he tombat i m'he mort una estona...

Pèls de punta en sentir la sensació de llibertat a la punta dels meus dits. Sentir la coïssor d'allò que feia tant de temps que esperava i vaig trobar entre el laberint dels meus pensaments desèrtics. Però sense voler-ho vaig ser lliure dins una presó. 

Tant se val, era la millor sensació que havia tingut i no la volia deixar escapar. Era vertadera, la gaudia a tota hora i formava part del meu jo…

Però avui m'he despertat i ja no hi era, s'havia escapat com tu ho feies els matins del meu llit de manera furtiva. Tornaven a ser les meves mans amb una sensació de buidor, matins de soletat, un cor buit, sense esperança, pulmons plens de fum, dies negres que m'envoltaven davant un futur sense il·lusió…

Vaig intentar trobar-te entre línies del meu darrer llibre sense obtenir cap resposta. "Vaig voler pensar que la meva absència els feia feliços o que, si més no, els feia oblidar que no ho eren i no ho serien mai" deia, i ara la que falta ets tu. El meu David Martín, que ho donaria tot per fer sobreviure qualsevol mot per fer tornar la seva Cristina, està cansat, no en vol més… no en té prou...

Mentia quan deia que no m'importava que marxesis, que no t'anyoraria, que estava millor sol amb mi mateix que mentir-te a cada dues paraules com a vici… 

Ara l'avorriment m'acompanya per tot on vaig i em deman per què he estat tan imbècil de deixar-te escapar. Somric i entr dins la meva ment per demanar al temps una trègua per cercar una nova excusa anestèsica que me permeti acabar de rompre allò que encara té solució però jo no sé arreglar. Aquí, l'enemic sóc jo, que em contradic a tota idea que tenc i em perd dins el meu desert del teu cos, que el meu cap encara recorda i queda censurat per cops de puny sobre el coixí. 

La ràbia s'acumula en dosis perilloses. Em cau la casa a sobre des de que no hi ets i només esper l'enderroc que em permeti oblidar que et conec més del que voldria, i encara en vull més.

Tot això ho tenc prohibit i sols em quea vendre'm al destí com un navegant sense far ni port que no té altra sortida que seguir somnis que no recorda i desapareix entre lletres d'un missatge dins una botella buida des de fa temps, buida de l'esperança que un dia vaig tenir, buida dels somnis que em donaven força cada matí quan aquell sol que em guiava em despertava a través de l'escletxa d'aquella persiana, aquell sol que ja no veig no m'acompanya i m'ha deixat sol, a la deriva, venut al destí…

Estic massa temps pensant que perd massa temps pensant en tu, pensant per què em fas tanta falta quan no et tenc. Tal vegada sigui l'addicció d'aquell perfum dolç que saps que m'encanta, que m'embogeix i m'ennuvola la ment, la que em faci buscar-te a cada lloc on vaig, mentint-me dient que sé que em vols tronar a veure, sentir-me la veu, o simplement, un t'estim. Cada vespre not el teu cos a l'esquerra del meu llit, una mà al meu pit i el teu respirar devora la meva orella que no es cansa de sentir-te.

Però ara que no hi ets, qui et diu "queda't, que em sobra el temps"? Qui et diu que no estàs sola? Ara el temps ja no em sobra i vaig retrassant els rellotges per tenir més temps per estar amb tu la pròxima vegada. 

Estic, ara mateix, tombat sobre ell llit que no t'oblida, escoltant com plou. La sensació de fred que tenc s'hauria d'arreglar amb el teu cos sobre el meu, amortitzant cada segon d'aquesta nit que se'ns farà eterna, o que, almenys, per ara ho és. 

No hi haurà demà si no és amb tu. Deixa'm convèncer-te de que és el millor...

Voldria recuperar el temps perdut amb mirades sense rumb, paraules sense significat, somriures inútils i besades sense afecte que sols empobreixen la meva ànima que vaga per mons que no li corresponen, que li vénen massa grans i massa cars... Però al mateix temps crec que val més deixar-lo perquè mai aprendré la lliçó i el tornaria a malgastar en les mateixes idioteses i no canviaria res, sinó que només tendria més temps per fer el que no toca.
Però arriba un dia en que el sol em brilla diferent, les nits m'agraden més que abans i el dia pràcticament no sé que és; no somric tant, sinó que ho faig tot el temps i torn a besar, parlar i mirar pensant que no em passarà el mateix, que no som tan imbècil, que sé el que em faig. Arrib a un punt en que la discussió entre el cap i el cor és insuportable. No em fot pel temps, em fot per tot el que no he pogut compartir amb qui jo he volgut, sense mirar si acabaria o no les existències del que podia oferir (que era poc) però que durava per bastant de temps, tota la seva vida.
Sempre podran dir que som el que vulguin, que tanc els ulls a la realitat i visc els somnis com si no existís res més, però són el meu món, no en tenc més, no en vull més... Allà jo puc improvisar, canviar, elegir i ordenar el que vulgui sense interrompre el temps dels altres per la poca cosa que puc significar per ells i la seva vida. 

Clarament em faltes tu, entre els meus llençols, entre rialla i rialla amb una besada inclosa; robada, improvisada o regalada... El temps passa, per jo i tu diuen que també, i vaig prometre no oblidar-te mai, però això és impossible en aquests moments en que intent substituir tot allò que em donaves per una altra que s'hi esforça, però no arriba al que vas ser tu. Intent creure que no has existit mai tot i que et vegi cada dia, que no et conec quan et veig i et salud amb un "bon dia preciosa, com estas?" que recordava als despertars dels matins amb el sol a la cara, mostrant al món el poc temps que havíem dormit aquella nit.
Cada dia em despert amb una al·lota que no ets tu al meu costat però que em diu tot el que vull sentir, que m'engana, i ho sé, però m'encanta. Em parla a cau d'orella posant-me la pell de gallina, em frega els llavis entre els meus i em diu el millor silenci de la història mundial que conta la història que no vull sentir i que em fa recordar... Per això, deix la ment en blanc i somric irònicament i entre dents deixant caure un "he de marxar amor, més tard et telefon". No se quantes vegades he dit aquesta frase ni quantes se l'han creguda al cent per cent. Ja no se quina va ser la primera que ho va sentir i ni tampoc record la penúltima, per això ho escric i si se m'oblida, segurament dintre d'uns dies, podré recordar el meu joc i les seves regles...
-Quedam avui vespre? A casa meva. A les onze. 
PD: no serà dintre d'uns dies, sinó, demà al matí. 

La meva mirada s'havia perdut, ja feia temps, en l'eternitat, en un laberint de records que no deixaven defugir la meva ment i em feien presoner per un crim que estava disposat a acceptar-ne l'autoria...

Recordes com consumiem el temps amb nosaltres com a benzina? Recordes la sensació de la meva pell sobre la teva, com passaven els meus llavis pel teu cos? 

Fa temps que pens que penses que ja no hi pens; fa temps que sé que no vols que sabi que m'estimes, fa molt de temps que et cerc entre la fosca de la meva habitació i només hi trob el que em vas deixar tu: el buit...

Ara ja no sé qui sóc, tampoc sé qui ets, ningú demana d'on som, ningú em diu on em trob, lluny de casa, sense tu...

La ciutat dorm als meus peus. La tènue llum que m'il·lumina basta, i m'acompanya una ombra que no és la meva. Pareix que vol ploure i cauen les primeres gotes que corren pel paper i desfiguren les lletres que escric, fregant amb molt cura la ploma sobre el teu cos. Tal vegada això no torni a veure la llum mai més i que quedi, fins i tot, reservat en el meu oblit i pot ser que no en reconegui l'autoria.

El temps passa i no em perdona tot el que he deixat enrere com un inútil, desapfrofitant mil ocasions per una que no crec que arribi… Tot el que hem viscut ja no m'importa si no hi ets, no visc de records, visc del present. No és el mateix recordar els teus llavis i la teva llengua jugant amb la meva que besar-te de nou, ara, aquí mateix; tocar-te i sentir una aproximació del que recordava… I tot això tornarà a viure en el passat. De mentre, els segons cada cop se'm fan més curts i el meu rellotge es descontrola.

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, però jo ja he perdut massa coses a la meva vida: l'esperança, tu i el temps.