He apostat contra el temps i he perdut l'ànima en cada alenada d'esforç per no guanyar res, per subhastar-me al pitjor impostor que m'engana, encara que jo no ho vulgui, per no fer-me mal…

Em droga amb mitjes veritats i m'anestesia amb voluntats que no tenc, amb cada sentiment que fa temps que no sent i rovegant les llàgrimes que, sense control, em dibuixen camins de missatges no enviats dient que t'estim, però no puc viure amb dies plens d'errors ni amb mil amors que em volten quan el whisky aconsegueix els seus efectes. 

La nit em cau damunt les espatlles, cansades ja d'aguantar les guinavetades dels teus ulls homicides, que m'obliguen a escriure cartes d'històries amb la meva sang quan les paraules s'esgoten i el cop d'efecte es redueix a una sola rialla que em converteix en el còmplice del crim que és estimar-te. 

Fum cigarrets d'impotència que destrueixen l'essència dels meus pensaments, que no concorden amb els moments que necessit per viure, per riure, per escriure… Cada lletra fa més mal que l'anterior, mentre vola al meu interior aquell que va fugir amb tu i només té pensat viure per morir.

Quin desastre més romantic, et convid a oblidar-me i que quan em recordis et cremi el gran buit que sé que t'he deixat. Quan acabi la dictadura de la teva pell et regalaré la Constitució del meu cor, que no entén res que no acabi amb un tu i jo, ni res de morts en vida...

Ella va entrar  l'habitació de l'hospital quan ja coneixia la notícia. El va veure per darrer cop amb la mort dibuixada als seus llavis que projectaven les darreres paraules que li va dir, que la vida sols és una energia que no perdura, que l'estimava com res al món i que ell no moriria mai si ella el recordava a cada instant…

Va escriure mil records amb mala lletra pel nerviosisme de recordar-lo, amb mil paraules que li danyaven els ulls, molt més fortes que ella.

Tota la seva vida es lligava a ell, com a la nit les flames a la fosca, però les flames s'havien apagat sense el seu combustible ni el seu somriure, quan la seva presència ara era absència.

Sabia que la lluita contra els rellotges era absurda, que el temps no perdona i que la guerra ja estava perduda abans de començar les hostilitats de la seva primera batalla…

Li costava seguir sense un cor de recanvi si ell li ocupava un poc més de la meitat. No sabia si podria viure sense ell i amb cada llàgrima tenia més clar que la resposta era negativa, rotundament negativa.

L'estimava més del que creia i creia menys del que pensava, no era només un sentiment, era la seva forma de viure, el seu onze inicial amb el qual havia aconseguit tants èxits al tenir-lo cada dia.

A ella també se li havia apagat la llum al final del túnel, deixant-lo escapar amb els seus ulls clavats als seus llavis, el seu millor patrimoni.

Però la mort el va matar i ella es va disposar a matar la mort, mentre ell, des de no sabia on, li recitava el millor poema que havia sentit, la seva pròpia història...

De vegades la vida passa massa depressa, però tu i jo tenim la capacitat d'aturar els rellotges amb petits somriures de complicitat que sols nosaltres entenem…

Cada cosa al seu temps, i avui toca felicitar-te i agraïr-te cada moment que m'has regalat, just per sobreviure amb mi.

Crec que seria difícil viure sense tu, ets una de les dones més importants de la meva existència, aquella peça que ens falta per seguir, la penúltima alenada que em permet dir-te que t'estim.

El meu cor no entèn de distàncies relacionades amb tu, no entèn que quan em faltes em falta tot, que em complementes els dies i les nits, que m'ompls els segons de la substància que els hi falta per passar els minuts sense recórrer a substàncies desconegudes per suplir-te.

Ens queda món per conèixer i descobrir altres amors, sensacions, mil harmòniques que ens condueixin a crear nous camins que ens convidin a canviar de planeta, que nosaltres estam a una altra dimensió…

Encara tenim molta tinta per seguir i escriure petites minihistòries particulars, que tu sempre seràs, per mi, la millor germana, la meva princesa que no necessita corona, que es basta amb el somriure; però ara tenc un dubte: no sé si t'estim molt o més del que pens...