Amb permís jo me retir, que la guerra és massa llarga, no m'interessa agafar l'arma si no puc disparar on vull.

Jo dispararia la mort per allunyar-me dels minuts, a la vida si és sense tu, a la solitud del meu llit buit.

Jo dispararia poc, però ho feria. Bales comptades dins un revòlver, una per cada falsa esperança; les altres les dispares tu.

Jo dispararia cada injustícia, cada mentida, cada paraula sense sentit. No hi haurá tret d'advertència, ni un avís.

No corris que la guerra està perduda si jo dispar sense matar, no fugis, que fogir només serveix per morir cansat…

Jo pens que dispararia, però no ho feria. Tampoc sé si feriria si disparar a l'aire és un contrasentit, tal vegada indicis de justícia poètica d'un imbècil que dispararia i no ho fa, que es dedica a pensar que ho feria, que no sap si feriria i es queda l'arma dins la mà.

Jo no dispararia, però ho feria, tampoco sé si podria, si em convindria esperar, per poder pensar, alenar, somriure i dir: si cercau bales per disparar, tant m'és avui o demà, jo en sóc una de perduda…

Si tenc idees, paper en blanc, i si no en tenc, cafè llarg; bolígraf carregat de mentides que no dic, de pensaments que no escric, només records desgastats amb cada paraula.

Posem-li sal a aquesta vida, fem reviure l'ahir que ja no ho record, quan el demà és massa lluny. No ets tu, és el teu somriure que em captiva, la teva esquena nua que em fascina, el teu foc a la meva pell…

Ja he cremat sense pietat cada espai en blanc, però necessit menys fum i més foc, res més que no em transporti a l'últim lloc on pugui odiar cada dia que no et tast.

Vull sentir la teva veu dolça al fons de la copa, no vull tocar més precipicis que els imposats al teu cos, no vull respirar si no consisteix en esnifar tot el teu coll, sobre capes d'amnistia quan la guerra sols pot començar.

Atura cada rellotge, que jo vull avui morir, que sense tu i sense alcohol, aquí només es sobreviu. Atura'm els bategs si no vens, que els segons són teus fa massa temps…

Vine ja, que l'estació s'allunya del tren i el cel del seu típic color blau. Vine ja que no aguant, lleva'm la memòria o deixa'm estar; lleva'm la son o deixa'm-ho clar. Ah! I pensa a dur whisky si fas comptes tornar marxar...

És la sensació de volar, de tocar el temps, d'allargar un compàs amb els dits, de rimar en assonant…

És lluitar contra el paper en blanc per dibuixar-li mons abstractes, on l'única por és que el bolígraf hagi deixat de plorar més tinta per tu, amor.

Tal vegada ha acabat les paraules, o el tren ja ha sobrepassat l'andana, com si volgués descriure, o tornar a viure la veu de Sinatra quan New York s'acaba; no necessit trobar llocs de La Manxa on l'únic objectiu sigui recordar el teu nom. 

Si vols posam la lentitud a aquestes línies, però el rellotge gira igual mentre tu em somrius de forma infeliç. Plores. Demanes. Supliques. Admires. Inspires. Expires. Respires. Somnies. Desconfies i esperes que acabi d'enumerar verbs sense sentit algún, quan sols vols agafar aire per continuar.

És el fum dels bars de Berlín, és la son convertida en boira sobre els meus ulls o ja em descontroles l'enteniment? Em vols fer canviar tal personatge de Kafka o vols més emocions? O vols mocions quan la censura no està permesa sobre el meu llit?

No sé si ho he aconseguit, però no he mort en l'intent, sinó l'èxit és insípid i el fracàs es cura amb generoses copes i llarges calades fins a fumar-te els dies i beure't les nits, per somniar en l'endemà on seguiré igual.

Quan la victòria és massa fàcil, el fracàs és bona opció si hi ha més cura que el total dels mals...

El temps és lent quan el rovegues, amagant-se entre els somriures d'horabaixa, mentre el cafè recorr les vetes de la taula. 

La màgia desapareix cada matinada, quan m'aixec i no hi ets, pensant, imbècil de mi, que ja no hi eres ahir a la nit. Els mags no moren, i jo vull morir, la condemna eterna no està feta per mi. 

Si em vols, posa'm preu, però per tu sóc gratuït, no és fortuït que t'hagis creuat amb mi, no crec amb el destí ni amb cúmuls de casualitats, era on tocava als moments adequats. 

No em pensis que no m'ho meresc, sóc un egoista rebaixat amb un refresc, un amant del no-res, un poeta sense nit. 

Només crec en l'art sobre la teva espatlla, fent cançons amb la mirada, redisenyant els horitzonts, sense mapes per trobar-me quan encara no m'he perdut...

Calma'm la veu que no arrib a demà, mata'm lentament, que et vull molt de temps al meu costat. Atura el temps que sé que tu pots, la contrarrellotge no és el meu fort quan París ja és massa a prop.

Es conemna el vent a copejar-se amb l'asfalt sense demanar-li cap recompensa, mor uns instants per deixar els teus cabells rissats tranquils i descobrint nous temps als teus ulls sense guia per tornar si aquests m'agraden massa.

No m'agrada deixar vidres trencats entre les paraules, només em tallen els dimonis de la teva llengua sobre els meus llavis, creant cicatrius que signen la meva sentència de vida al teu llit. Si tu vols farem tot aquest temps patrimoni artístic de rellotges descomposats pels batecs del teu cor; si tu vols farem camí, aquí o lluny però no vull naufragar entre distintes guerres sense futur on les batalles les perd qui les escull.

Voldria acabar la meva veu dient que t'estim, voldria no articular altre so que no sigui el teu nom que ja em basta parlar amb l'ànima. Sóc tan teu que ja no sóc, sóc tan egoista que sols pens amb tu, sóc tan tu que no sé que sóc jo… 

Ets tant que encara no sé com no hi ha imposts al nostre amor. Deixa'm acabar per tornar començar, dibuixa somriures els matins i borra'm les meves males idees les nits. Jo no sóc així com penses, sóc molt pitjor, si vols, millora'm.

No tenc versos per volar, no tenc versos per somniar, massa alcohol en vena per fogir de l'escena final d'un llibre inacabat…

Tenc històries per contar la política del meu llit, no sé res de normes per complir, ni de límits si no és per superar-los junts. Tir paraules al vent sobre una capa d'amnistia sobre la guerra del teu cos, sense armes, sense roba, travessant poesia amb la teva pell.

No crec en Deus que no caminin sobre els teus llavis, ni en art si no surt d'un llapis; si acab la vida en segons recorda que viure per riure és morir millor…

Tenc la ment inincorruptible, sent renous dins el meu cor, és la por que em crida per viure junts de sol a sol.

El fracàs és una imatge de la pàtria dels teus pits, si em lleves els teus dies, deixa'm, almenys, les teves nits. Viu i deixa'm viure't, i si fall, perdona'm-ho, però tranqui·la, no és aposta, és el final que s'acosta al suspens de l'eternitat.

Si t'estim, recorda'm-ho i si t'abraç, fes-ho millor...

És la sensació de volar quan et pens, és tocar el temps amb els teus dits a la meva espatlla, escoltant melodies entre les teves cames, com la benzina per les flames del teu foc entre els meus ulls.

Parla'm a l'orella i diga'm que em necessites, marca'm bé les fites per somniar amb tu cada dia i deixa'm viure't cada nit…

No és la mort que em crida dins l'elegant líquid de la copa, és la vida que no em bota si no bec per no pensar-te; no vull morir dos pics si ja mor per tu...

Tenc el temps comptat per viure, visc segments dins els segons, no són retorns del somriure, són espurnes del record, quan els llençols cobrien les idees del poeta que no sóc.

Tatua'm als meus llavis les besades del passat, fem present cada moment que el futur és immediat. Tatua'm als meus llavis cada corba del teu cos, engana'm al final que me'l sé de manual.

Simplifica'm la vida, enamora'm fins demà, que la vida és massa llarga per pensar més enllà; simplifica'm la vida, enamora'm fins demà, que la vida és massa curta al tenir-te al meu costat...

Recorr els carrers cercant bars millors que la teva veu, calfreds d'infart a la meva pell, sóc la carta sense remitent ni segell, no sent res que no sigui teu.

Luit per la bogeria de somiar-te, per trobar sortida al temps. La bogeria no té mèrit sense lluitar pel seny.

Sóc d'extrema dreta del meu llit, sóc del centre dels teus pits i de l'esquerra del teu cor, però no tenguis por, no visc per viure, ho faig per viure't. 

No m'imposis democràcia al teu cos, dicta'm cada pas dels meus dits sense repòs, que la mort arriba, que la mort fulmina.

Fem demagògia, diga'm que sense tu no podré dormir, talla'm les ales. Frena'm que tenc foc als dits, art en les paraules i llibertat a les idees. Manipula'm. Besa'm. Ofega'm amb els llavis.

Calcula'm amb quantitats d'alcohol, difumina'm als teus ulls, convida'm als records, que els segons són massa diferents si no els comptes.