Quan la solitud és la millor amiga i l'ombra, la millor de la seva família, les drogues abunden en un organisme que no entèn de silencis sense paraules, ni d'històries sense personatges que no són ell.
Tenc barra lliure de sentiments al meu cap, amb la teva absència com a mescla d'aquest imperfecte combinat, que només descarrega sons de guitarres sense corda ambientats en un freestyle de drogues sense la teva.
Descric pensaments amb la punta dels dits que em cremen resant perquè l'últim adéu no fos el més sincer d'un mentider compulsiu, que viu rere les lletres que escriu, amagat entre la tinta del seu bolígraf i el paper, amagat de tu, amagat de tot...
Els protagonistes viuen i moren, riuen i ploren dins l'esquizofrènia mental de l'escriptor que els modula amb les mans plenes d'inspiració. Dibuixen mons aliens al meu, distints planetes i vàries llunes per admirar quan no et tenc, amb mirades com excuses per escapar de mots que, segurament, cauran en l'oblit de molts.
Agaf les dreceres del camí que se'm dibuixa, evitant barreres i creant somriures. Però no totes les històries tenen un final feliç, jo, per exemple, estic condemnat a morir per tu...