Tenc a la mà una copa, dos gels i tres sentiments, que no són més que fems de la trista poesia d'un poeta nocturn, que escriu amb el seu fum les històries que imagina.

Són els ulls que jo record la pel·lícula d'un fracàs o és el meu cor mort l'espurna del passat? No tenc temps per no pensar-te, és la idea del present que m'emetzina la ment al no tenir-te.

Les armes que tenia han estat abatudes per la raó, l'esglaó superior de la prudència, d'anar pel camí que s'ha acabat per la paciència.

No tenc clar si és la lluna o el fanal que m'il·lumina, o si és la droga fina del perfum que he baratat, que ha escapat amb la fortuna de tenir-te dins el cap durant cada instant on jo vivia.

Tendesc a la mort com a forma de vida, no tenc llum, no tenc sol, no tenc lluna… Per no tenir, no em tenc ni a mi, només un fantasma sense ànima que lluita contra l'absurd d'un llit buit sense paraules...