M'he perdut entre els bategs del teu cor al perdre la batalla dels teus pits, quan la guerra ja estava acabada.

M'he perdut entre les agulles dels rellotges que no m'indiquen la sortida i m'allunyen de la vida per estar amb tu.

T'he cercat enmig de les mirades de les multituds sense ànima, intentant trobar el cor que m'has robat al segon de despistar-me. Ets el lladre que sempre voldria al meu costat, que amb guant blanc assusta els grans fantasmes de la solitud.

Camin amb passos perduts destruint les paraules que no em dius, fent la polítca del meu cor fins que la lluna està cansada de demagògia dels romàntics com jo, que utilitzen la paraula i la corrompen fins que s'enfonsen amb ella.

Vaig improvisant somriures entre copa i copa, enyorant els malsviures que em van conduir a tu, asfaltant els meus estrets camins de la terra dels teus ulls.

No aguant ser res sense tu, ni els dies ni les nits, ni la lluna ni el sol que sols engruna les maleïdes lletres escupides al meu fol, que no em deixen tranquil ni per gaudir de cada darrera alenada encara sense el teu perfum.

No em miris, consumeix-me com la cigarreta entre els teus llavis, assaboreix-me com mai i mossega'm com sempre…

Sols vull recuperar-me entre la teva pell que m'impregna el segell de les teves abraçades; perquè si et pens i no et tenc, jo no existesc.

Fa temps que diuen que l'amor ja no és el principi de grans coses, sinó de millors. Fa temps que no sé qui sóc sense tu, un jove disfressat del fracàs de no tenir-te, drogat amb paraules que no han tengut mai sentit si no surten de la guerra dels nostres llavis.

Tenc els ulls tancats pensant com puc obrir els teus, maquinant com pot ser aquesta nit la més màgica de totes. 

He lluitat contra els anys que no sabia que existies, marcant les petjades a les imatges del meu cervell, caminant sol, cap a enlloc i a moltes bandes, cap a tu, quan la porta del teu univers ja s'obre amb la meva clau.

Et pens per existir, per reflectir allò que vull, allò que sent i ara no tenc. Et pens per venjar-me del destí que ha tardat tants anys a colpejar amb el teu, que em va fer caure per tornar mirar cap a dalt, el meu lloc natural que coexisteix amb cada tortura de no besar-te, de no menjar-te, si no és per viure…

Em convid a brindar per tu, pels teus somriures que dicten les meves històries, intentant deixar les fòbies del que es sap perdedor d'un joc al que no jugava. Per què t'he d'enganar si saps que no sé mentir quan et dic que t'estim, si l'obsessió no és sentiment, sols el crim del reincident del què vol cadena perpètua.

Condena'm a oblidar l'oblit, a acompanyar la solitud i a no ser sense tu. Si avui em perd entre les llunes de les meves nits o entre aquestes lletres que es desferren dels meus dits, brinda per mi, que per tornar ja em sé el camí que dibuixa la teva esquena…