Fa temps que diuen que l'amor ja no és el principi de grans coses, sinó de millors. Fa temps que no sé qui sóc sense tu, un jove disfressat del fracàs de no tenir-te, drogat amb paraules que no han tengut mai sentit si no surten de la guerra dels nostres llavis.

Tenc els ulls tancats pensant com puc obrir els teus, maquinant com pot ser aquesta nit la més màgica de totes. 

He lluitat contra els anys que no sabia que existies, marcant les petjades a les imatges del meu cervell, caminant sol, cap a enlloc i a moltes bandes, cap a tu, quan la porta del teu univers ja s'obre amb la meva clau.

Et pens per existir, per reflectir allò que vull, allò que sent i ara no tenc. Et pens per venjar-me del destí que ha tardat tants anys a colpejar amb el teu, que em va fer caure per tornar mirar cap a dalt, el meu lloc natural que coexisteix amb cada tortura de no besar-te, de no menjar-te, si no és per viure…

Em convid a brindar per tu, pels teus somriures que dicten les meves històries, intentant deixar les fòbies del que es sap perdedor d'un joc al que no jugava. Per què t'he d'enganar si saps que no sé mentir quan et dic que t'estim, si l'obsessió no és sentiment, sols el crim del reincident del què vol cadena perpètua.

Condena'm a oblidar l'oblit, a acompanyar la solitud i a no ser sense tu. Si avui em perd entre les llunes de les meves nits o entre aquestes lletres que es desferren dels meus dits, brinda per mi, que per tornar ja em sé el camí que dibuixa la teva esquena…