Cafè, sucre i poca companyia. Al meu davant, una cadira buida, esperant un home silenciós, sense veu, que no arriba.

Ell és una passa darrera l'altra que supera adversitats de forma inconscient, ell és l'única persona que em deu un cafè i 20 anys de conversa, l'únic home que esper que sigui capaç de comprar les hores que ens manquen.

Però no arriba i el cafè, durant un temps fumejant, refreda com una ànima solitària.

El tic-tac del rellotge em desespera i el segons es carbonitzen allà on fa temps hi havia flames que no fan comptes aturar-se.

Ara ja estic fart. Només ens citam cada 14 de desembre i cada any em deixa tirat. No ho entenc, perquè jo et pens a cada instant. No ho entenc, perquè ja ho saps.

Idò res, quedam per l'any que ve. El cafè està pagat.

He marxat i com sempre, aquell home sense veu segueix caminant davant meu, 20 passes davant...

x

-Què és per tu l'amistat? -va demanar-li.

Va quedar en blanc i amb la cara desencaixada, intentant desbloquejar aquella situació, intentant no fer el rídicul...

L'amistat, es deia a ella mateixa, és un conjunt de petits engranatges d'un rellotge suïs, un conjunt de moments fluits, d'estius desennuvolats, de rialles i de llàgrimes, de segons en silenci i d'eternitats que, malgrat tot, no tornarien mai.

Ella pensava i es desfeia el cap, cercant el fil d'una pregunta que per a ella no tenia resposta. Va beure un glop d'aquella cervesa que desprenia felicitat, intentant trobar el concepte dins la rossa civada, o un àngel o una fada que li ho digués...

Va fer una simpàtica rialla de fracàs on es va veure incapaç de contestar-li, però aquella tarda va descobrir que l'amistat no es conceptualitza, es personalitza, i estava tan aprop, com a l'altre costat de la taula.

Tan perdut com un monàrquic a una república o un raper sense llibertat d'expressió és com em sent jo.

La llibertat m'esnifa dins laberints de pols i obscuritat, a llocs on el temps no importa, on les paraules perden quasi el sentit...

Massa espai entre els nostres llavis m'arranquen la pell, massa idiomes em permeten mentir si no tenc el català com a segell, una sola llengua per no mentir...

Com vaig dir, soc d'extrema dreta. Com t'he dit, sóc teu...

Voldria comprar temps, per llavors tudar-lo, sacrificar segons dins hores d'immensitat. En realitat, la vida es resumeix en petits detalls, en anècdotes. Definitivament, la meva vida es resumeix amb TU, de cap a peus, sense voler entendre els enigmes del centre del camp, com a mal davanter centre.

Les ànsies de devorar-te amb els dits em consumeixen, com la cigarreta sense pipada, com la neu al sol, com el temps al temps... 

De fet, amor, allò important és l'intent, no morir dins ell...

S’apaguen els llums i es desfan els carrers d’una ciutat sense ànima. Al centre, jo, rodejat de gent i sol, completament sol.

Ja no tenc rimes entre els dits, ja no se ni perquè escric si no em surt de mi.

La trista ciutat m’ha consumit i ho continua fent, em desfà flama a flama, gota a gota d’alcohol depositat a les meves venes.

Aquí ja no sé qui sóc, em contamin de solitud, s’atura el foc sense l’oxígen que necessit. Quatre frases malversades són dos poemes inacabats, casant paraules per conveniència quan la pròxima existència no les deixa estimar.

No entenc pràcticament res, ni el temps, ni el tu ni el jo, tampoc el nosaltres. No som res dins la distància, dins mig univers. Sóc una espelma apagada esperant el foc dels teus llavis dins la fosca, esperant la clau del pany que no s’obri de fa estona…

No entenc com la immaterialitat de la distància pot transportar els meus sentiments tants quilòmetres, molt abans que la veu, més a prop del teu cos…

De fet, la ciutat és enorme, Madrid ho té tot. Manco tu.

Per tan, Madrid, sense tu, amor, no és una cuitat feta per a mi…