S’apaguen els llums i es desfan els carrers d’una ciutat sense ànima. Al centre, jo, rodejat de gent i sol, completament sol.

Ja no tenc rimes entre els dits, ja no se ni perquè escric si no em surt de mi.

La trista ciutat m’ha consumit i ho continua fent, em desfà flama a flama, gota a gota d’alcohol depositat a les meves venes.

Aquí ja no sé qui sóc, em contamin de solitud, s’atura el foc sense l’oxígen que necessit. Quatre frases malversades són dos poemes inacabats, casant paraules per conveniència quan la pròxima existència no les deixa estimar.

No entenc pràcticament res, ni el temps, ni el tu ni el jo, tampoc el nosaltres. No som res dins la distància, dins mig univers. Sóc una espelma apagada esperant el foc dels teus llavis dins la fosca, esperant la clau del pany que no s’obri de fa estona…

No entenc com la immaterialitat de la distància pot transportar els meus sentiments tants quilòmetres, molt abans que la veu, més a prop del teu cos…

De fet, la ciutat és enorme, Madrid ho té tot. Manco tu.

Per tan, Madrid, sense tu, amor, no és una cuitat feta per a mi…