L'altre dia vaig destruir part de la vida d'una persona que jo em feia creure que estimava… Un silenci, tal vegada, massa llarg a l'hora de respondre una pregunta que es referia a un subtext essencial al qual no sabia arribar per falta de context. 

Fa temps sue la indecisió forma part del meu jo, que em complica la vida. No sé el que realment vull ni el que sóc, si en realitat som alguna cosa; però, es pot no ser res? Mai he sabut respondre a aquesta pregunta: Jo serà gens… Seré com el zero que no és nombre neutral ni enter ni racional ni real ni complex, però em tem que ni això: quan no sigui, deixaré de ser necessari si és que ho sóc…

Hem deixat el joc en empat i ara veig que l'imbècil que hi perd sóc jo, all in del perdedor provocador d'unes quantes llàgrimes. Bah, puta indecisió! 

No entenc per què no em despert recordant el que ahir pensava ni per què els silencis entre besades no tenen els mateix gust dolç quan call. Només vull saber per què.

Si sóc alguna cosa, sóc presoner de paraules que no he dit mai, que vomit sobre un paper que veurà la meva germana (o ni això), però on quedarà constància d'un cap de fava que només és i ha estat amb tu, i on, per defecte, és un simple cos que fa moviments irracionals buscant una cosa que no cerca, però pel simple fet d'haver-la trobat serà una mica més… feliç? O no. Serà una mica més res del que era si no hi ets. Per tant, torna...

A vegades em deman com puc passar tant de temps sense recordar-te ni tansols un instant.

Not el pas del temps entre calada i calada, cremant tot el que sabia de tu al meu interior. Però, bah, no hi ha manera…

Record aquell dia que estavem els dos dins el llit quan em vas dir:

-Per què no em contes una Minihistòria?

-Perquè em fa vergonya, tenc un blog on pots llegir-les vida… -vaig contestar-li mentre la besava.

-Sense regal de Sant Valentí em vols convèncer? 

Em vaig tapar fins el coll, mirant el sostre, separant la ment del meu cos i vaig començar a dir:

-Fa poc temps vaig descobrir que la vida també em sap riure i que no té pressa, que hi havia un món que no coneixia i que tampoc tenia plans per fer-ho.

He descobert que les meves mans han fet molts quilòmetres sobre la teva pell i els meus llavis no volen quedar enrere; que l'aire no té el mateix gust si no es compartit, que l'univers se'm fa petit, quasi diminut, vist des dels teus ulls, que sóc un enginyer de camins corporals d'obres privades que… -vaig parar.

S'havia adormit agafada de la meva mà, deixant-me com a regal aquella imatge que perdura avui encara, mentre m'intent convèncer de que no has passat mai per la meva vida, però el whisky no em deixa.

El temps passa tot i que el rellotge de la paret estigui aturat des de fa anys, sense ganes de recordar aquell temps on els polítics no eren la principal preocupació, substituida per les ganes de recórrer tota la teva boca amb la meva llengua, aquell temps en què el whisky era compartit, on sempre hi havia dues copes enlloc d'una, aquell en què el llit quedava totalment desfet pel matí, on les ganes de dormir desapareixien amb la teva simple rialla a cau d'orella, aquella forma de tocar-te els cabells, aquell posat d'estar a un altre món sense normes ni obligacions, apart de ser feliç…

El temps passa i encara esper l'edició de les cròniques del meu sofà, això sí, sense censura, tal vegada, un llibre X… 

El temps passa i no s'acaba, encara pens que el món està creat a mida per jo i no tenc ganes de viure'l sense tu, encara que només sigui a una habitació compartida. 

Avui he decidit subornar el silenci perquè calli i el renou perquè em parli sobre tu i jo, que les coses canvien massa depressa i no vull tornar a aprendre que el manual de l'oblit és més fàcil de comprar que de vendre, que sense adonar-te'n ja n'ets el protagonista i s'ha acabat la tinta de la ploma per escriure el nom de la meva acompanyant...