A vegades em deman com puc passar tant de temps sense recordar-te ni tansols un instant.

Not el pas del temps entre calada i calada, cremant tot el que sabia de tu al meu interior. Però, bah, no hi ha manera…

Record aquell dia que estavem els dos dins el llit quan em vas dir:

-Per què no em contes una Minihistòria?

-Perquè em fa vergonya, tenc un blog on pots llegir-les vida… -vaig contestar-li mentre la besava.

-Sense regal de Sant Valentí em vols convèncer? 

Em vaig tapar fins el coll, mirant el sostre, separant la ment del meu cos i vaig començar a dir:

-Fa poc temps vaig descobrir que la vida també em sap riure i que no té pressa, que hi havia un món que no coneixia i que tampoc tenia plans per fer-ho.

He descobert que les meves mans han fet molts quilòmetres sobre la teva pell i els meus llavis no volen quedar enrere; que l'aire no té el mateix gust si no es compartit, que l'univers se'm fa petit, quasi diminut, vist des dels teus ulls, que sóc un enginyer de camins corporals d'obres privades que… -vaig parar.

S'havia adormit agafada de la meva mà, deixant-me com a regal aquella imatge que perdura avui encara, mentre m'intent convèncer de que no has passat mai per la meva vida, però el whisky no em deixa.