El meu cervell no entèn les paraules que no em dius, la vida que em descrius ni de distàncies llargues, com els mil·límetres que separen els llavis al besar-se...

No tenc ni amo, ni senyor, ni dictador al meu llit per aferrar-me, no tenc pànic a la multitud, però sí a la solitud dels cafès si tu no ets el meu sucre.

Les nits em comfonen com el perdut del desert, on els oasis i els camells no salven comparances a la vida vora teu. Els dies em transformen, sols adornen la mala vida amb un capell, sense entenere que els bars són la cura a qualsevol malaltia...

Tenc un foc que no és per vendre, no tenc ànima sense por, malacostumada a rebre les desventatges d'un amor que em corromp les juntes del cor.

Tenc massa per no tenir-te, massa poc per enyorar les tardes de somriures quan ens juràvem a la capital del teu cos, que morir per no tenir-te era viure massa poc...

Brindaré per la justícia poètica del temps, per donar-me tants moments per pensar-te, per aquelles mil·lèssimes de segon quan un t'estim es mescla als nostres llavis…

Excava'm el cor, que el tenc buit de soletat, fes-ho sense por, que les nits sense dormir són massa dures per tenir ganes de viure el matí, que les copes de vi no em garanteixen la seguretat d'afusellar-te a somriures.

Et convid a viure la meva vida, a necessitar-te per respirar, a dormir per no somniar. 

No sé si t'he creat jo la perfecció a causa de ser addicte a la falsetat dels meus sentiments, no sé ja ni si existeixes, si em recordes tancat entre les reixes de les teves parpelles…

No tenc res per oferir-te, tècnica de mal venedor, sols la fredor d'un cos sense amor. No em pertany a mi mateix quan estic cansat de cercar-me, no record suficients primaveres per donar-te, no tenc res per no perdre...

Es nota que sóc expert en estimar sense voler si no tenc regles per jugar amb mi, sense plans per assassinar la lluna d'aquesta nit… 

Massa idees per no complir, sols la tàctica de fogir de la dictadura dels teus cabells, cercant asil als teus dits, on l'atzar és una forma de pensar, quan el dolor és la forma habitual de sentir.

Estic cansat de morir tan lent, d'esperar el moment per saltar la frontera dels teus pits. Estic cansat d'un mi sense tu...