He perdut massa temps entre somriures i llàgrimes que em condueixen a ones que em fan naufragar a mons desconeguts per aquell que no els vol conèixer.

La solitud em recorr els ossos i l'esperança em corromp una ànima massa desgastada de donar i no rebre, de molt estimar quan els segons m'indicaven que el rellotge no marxa just per mi. Em trob dins un laberint de paraules, una mescla de lletres i síl·labes a les quals els hi don un significat equivocat degut a les presses que em don a mi mateix per tornar a trobar-te abans que la mort m'avanci a la meva particular marató.

La nit no em deixa dormir. Els ulls oberts cerquen la teva presència en l'obscuritat sense entendre que tal vegada demà serà un altre dia…

La sort, aquella mala amiga que tothom vol, aquella que serveix per amagar coneixements, aquella equivalent amb el destí i la justícia, no m'acompanya en aquest llarg camí on les pedres em danyen els peus nus, en la recerca de no se què no sé on…

Alguna cosa va canviar per sempre el dia que et vaig conèixer, però les vegades que no has estat amb mi quan més et necessitava m'han fet recordar que la solitud és la infidel més fidel. Però em vaig aturar de caminar amb tu, no em compensa fugir sense saber perquè.

Descansi en pau per tots aquells moments sense retorn , de tants que n'hi ha s'em confon l'enteniment que busca a quatre grapes trobar la llum del final del túnel amb l'esperança de que no sigui el tren de la vida que el deixa a l'andana, sol amb la seva cigarreta, dibuixant multitud d'ombres de tendència avantguardista…

Descansi en pau cada rialla i cada llàgrima o la combinació d'ambdues, cada sentiment sense sentit que exploraven terres noves del teu cos. 

Descansi en pau per cada lectura dels teus llavis amb els meus, per la meva pròpia identitat que perdurarà en el record de qui em pensi, encara que sols un instant, un microsegon, jo tornaré viure.

Descansi en pau un home que va perdre més que guanyar però tenia el trofeu d'or, tu, un home que va saber estimar i va lluitar per la seva llengua, que no és el català, sinó la teva, un venut al pitjor postor que es conforma amb la teva pell… 

Descansi en pau una noble persona que mor per tornar sentir la seva veu i no pot, que fa pocs segons ha respirat el seu últim alè i fa comptes morir amb un gran somriure, perquè al final he perdut la por a la mort amb cada gol per l'esquadra que li he ficat. Que m'aturi el temps no significa que em llevi la vida, sols em deixa sense la capacitat de poder-te estimar, que és molt pitjor.

"Me gusta besar de verdad, enamorarme de verdad, y cuando pones tanto en todas esas cosas lo más normal es que salgas lleno de cicatrices" 

Joaquín Sabina

He perdut el nord sense la teva brúixola que em guia amb la teva mirada, ulls foscs. M'he perdut entre els teus llavis intentant trobar el què no he perdut, sols a mi amb cada rialla. Mor aferrat a la teva esquena nua sense entendre que tal vegada el demà és conseqüència de l'avui, que la meva existència depèn de la teva única presència...
Cerc la teva ausència de nit com l'alcohòlic una copa que jo veig mig buida si no hi ets, fent mil peripècies per tornar besar els teus maleïts llavis.
El whisky de la copa davalla massa depressa per no recordar-te, dit a dit, glop a glop, tot em sona a tu.
-Més whisky per favor!
El renou se'm menja com la nit de matinada. No et trob, no et cerc, no et pens, només mor per tu.
-Whisky!
Festival dels meus dits a la teva pell que amaguen missatges dins la botella que m'intent acabar per no contradir-me. Però al final, dins la serenor d'aquesta profunda embriaguesa em deman: què sóc jo?, quan sé perfectament que jo sols sóc, i vull ser, amb tu...

Besa'm, que plou...