Tenc a la mà una copa, dos gels i tres sentiments, que no són més que fems de la trista poesia d'un poeta nocturn, que escriu amb el seu fum les històries que imagina.

Són els ulls que jo record la pel·lícula d'un fracàs o és el meu cor mort l'espurna del passat? No tenc temps per no pensar-te, és la idea del present que m'emetzina la ment al no tenir-te.

Les armes que tenia han estat abatudes per la raó, l'esglaó superior de la prudència, d'anar pel camí que s'ha acabat per la paciència.

No tenc clar si és la lluna o el fanal que m'il·lumina, o si és la droga fina del perfum que he baratat, que ha escapat amb la fortuna de tenir-te dins el cap durant cada instant on jo vivia.

Tendesc a la mort com a forma de vida, no tenc llum, no tenc sol, no tenc lluna… Per no tenir, no em tenc ni a mi, només un fantasma sense ànima que lluita contra l'absurd d'un llit buit sense paraules...

Hasta que la lluvia no acabe con los papeles mojados de esta historia, no puedo darme más gloria que las miles de palabras que nacen entre mis dedos cada noche, aun sin saberlo, para recordarte que aunque no quiera, te quiero...
No tenc ni ganes, ni pensaments, ni molt menys valor entre les línies dels meus llavis; no sóc home ni la roba del teu vestit, sols la mirada caiguda d'un solitari dibuixant de lletres que no té més que un cor ferit.
La decepción navega entre los mares de mi almohada, sin capitán para decirle que tus ojos sólo brillan ante mi atenta mirada, cuando nada se oye, cuando todo se calla...
No vull fer-te eterna a les mans d'un poeta, les lletres manen, jo compleixo, sols repeteixo la paraula feta d'uns quans mots morts sense sentit.
Por un minuto de esos ojos que me miran, yo daría la vida entera por un beso, por estrellar mis labios contra tu sonrisa, por compartir tu piel cuando el ayer no nos dejó.
No volis amb les meves ales, són massa etíliques, tan estàtiques que no es mouen d'entre el gel de la copa. No volis, no volis sense jo. No em matis que ja em mor jo...

Es recullen les mirades
mil poemes, versos buits,
quan em miren aquests ulls
ja li cauen les espases
a n'aquest vell cavaller
sense forces per tornar
a la seva millor llar
que no hi cab dins el paper.
Si tu vols sóc terrorista,
defens coses que no tenc,
per les coses que no entenc
quan ja t'he perdut de vista.
Sense tu ja no sóc res
ni la benzina pel foc,
que l'ofega a poc a poc
quan aquest no ha ni pres.
Vull tornar a ser qualque cosa
dels teus llavis un moment
per tornar a l'enteniment
allò que hi tenia exclosa.
L'alcohol em cura ferides,
les internes del meu cor,
que no torna a tenir por
a sentir noves mentides.

El meu cervell no entèn les paraules que no em dius, la vida que em descrius ni de distàncies llargues, com els mil·límetres que separen els llavis al besar-se...

No tenc ni amo, ni senyor, ni dictador al meu llit per aferrar-me, no tenc pànic a la multitud, però sí a la solitud dels cafès si tu no ets el meu sucre.

Les nits em comfonen com el perdut del desert, on els oasis i els camells no salven comparances a la vida vora teu. Els dies em transformen, sols adornen la mala vida amb un capell, sense entenere que els bars són la cura a qualsevol malaltia...

Tenc un foc que no és per vendre, no tenc ànima sense por, malacostumada a rebre les desventatges d'un amor que em corromp les juntes del cor.

Tenc massa per no tenir-te, massa poc per enyorar les tardes de somriures quan ens juràvem a la capital del teu cos, que morir per no tenir-te era viure massa poc...

Brindaré per la justícia poètica del temps, per donar-me tants moments per pensar-te, per aquelles mil·lèssimes de segon quan un t'estim es mescla als nostres llavis…

Excava'm el cor, que el tenc buit de soletat, fes-ho sense por, que les nits sense dormir són massa dures per tenir ganes de viure el matí, que les copes de vi no em garanteixen la seguretat d'afusellar-te a somriures.

Et convid a viure la meva vida, a necessitar-te per respirar, a dormir per no somniar. 

No sé si t'he creat jo la perfecció a causa de ser addicte a la falsetat dels meus sentiments, no sé ja ni si existeixes, si em recordes tancat entre les reixes de les teves parpelles…

No tenc res per oferir-te, tècnica de mal venedor, sols la fredor d'un cos sense amor. No em pertany a mi mateix quan estic cansat de cercar-me, no record suficients primaveres per donar-te, no tenc res per no perdre...

Es nota que sóc expert en estimar sense voler si no tenc regles per jugar amb mi, sense plans per assassinar la lluna d'aquesta nit… 

Massa idees per no complir, sols la tàctica de fogir de la dictadura dels teus cabells, cercant asil als teus dits, on l'atzar és una forma de pensar, quan el dolor és la forma habitual de sentir.

Estic cansat de morir tan lent, d'esperar el moment per saltar la frontera dels teus pits. Estic cansat d'un mi sense tu...

Quan els metres són segons i l'espai no em dóna lloc al temps, els pensaments moren en cada intent per sobreviure…

Pens que si el món no està fet per tu i jo, ens l'han fet a mida, que la vida és massa llarga quan les ungles creixen tan lent per poder anar fent els esbossos de la corba de la teva esquena, sense filòsofs ni matemàtics manco enigmàtics que el somriure dels que estan a primera fila de l'aventura del meu dia a dia…

Acostum a vendre el fum del cigar a paraules d'entre la multitud que no volen la plenitud per dir-te que t'estim, que et necessit com el whisky el gel de la copa. Acostum a no dir el que pens, ni pens el que dic, per això escric, per desofegar el meu cor de mots sense sentit.

Som lleial als ideals més irreals, a l'addicció dels cabells rissats, a la droga del perfum, al teu coll nu…

Els somnis són l'aigua per viure dels somniadors errants, la sal dolça que es desprèn de la freda suor quan mor d'ells.

Només m'inspira la línia dels teus ulls, més que la dels fulls que no em troben descans en aquest mar de paraules, sense missatges en botelles ni pirates de mirades que em volen prendre allò que no és meu. 

Un bar per bandera i <<una altra copa>> com a crit de guerra no serveixen per substituir la solitud del meu llit, quan l'angoixa guanya la batalla al meu pit, quan el sol assassina a trenc d'alba, la nit...

Les paraules es disparen com a revòlvers sobre la trinxera de paper que no tenen res a fer a la batalla dels teus llavis, quan els dos bàndols estan destinats a perdre's entre les runes del meu llit.

Som un geògraf sense rumb, un matemàtic sense nombres, un antipàtic amb el temps que corr massa aviat entre glop i glop, que se'n fot de mi i del fi de les meves ombres...

Si no tenc solució deixa'm com la teva incògnita, deixa'm com l'última estrofa d'aquell poema inacabat, que parla de tu i de mi, del destí a destemps dels intents de posar punt i final.

Imprimesc històries boges de realitat, on la mescla imperfecta d'ambdues em condueixen a mons paral•lels a la teva pell, quan el cervell es desvia per les dreceres de les lletres després d'assegurar que no en sóc protagonista...

Giren perfums incerts d'aquells deserts de besades amb la lluna com a inductora dels meus fets.

Els teus ulls són els regals més il•legals que em fan addicte, que s'injecten al meu enteniment que no tenen altre referent si no és el teu cap imaginant sobre el meu pit.

Si vens, regala'm whisky per si te'n vas poder curar les ressaques homicides que acompanyen les 7 vides d'un gat que mor per tu... Si vens, millor no en duguis, només queda't...

M'he perdut entre els bategs del teu cor al perdre la batalla dels teus pits, quan la guerra ja estava acabada.

M'he perdut entre les agulles dels rellotges que no m'indiquen la sortida i m'allunyen de la vida per estar amb tu.

T'he cercat enmig de les mirades de les multituds sense ànima, intentant trobar el cor que m'has robat al segon de despistar-me. Ets el lladre que sempre voldria al meu costat, que amb guant blanc assusta els grans fantasmes de la solitud.

Camin amb passos perduts destruint les paraules que no em dius, fent la polítca del meu cor fins que la lluna està cansada de demagògia dels romàntics com jo, que utilitzen la paraula i la corrompen fins que s'enfonsen amb ella.

Vaig improvisant somriures entre copa i copa, enyorant els malsviures que em van conduir a tu, asfaltant els meus estrets camins de la terra dels teus ulls.

No aguant ser res sense tu, ni els dies ni les nits, ni la lluna ni el sol que sols engruna les maleïdes lletres escupides al meu fol, que no em deixen tranquil ni per gaudir de cada darrera alenada encara sense el teu perfum.

No em miris, consumeix-me com la cigarreta entre els teus llavis, assaboreix-me com mai i mossega'm com sempre…

Sols vull recuperar-me entre la teva pell que m'impregna el segell de les teves abraçades; perquè si et pens i no et tenc, jo no existesc.

Fa temps que diuen que l'amor ja no és el principi de grans coses, sinó de millors. Fa temps que no sé qui sóc sense tu, un jove disfressat del fracàs de no tenir-te, drogat amb paraules que no han tengut mai sentit si no surten de la guerra dels nostres llavis.

Tenc els ulls tancats pensant com puc obrir els teus, maquinant com pot ser aquesta nit la més màgica de totes. 

He lluitat contra els anys que no sabia que existies, marcant les petjades a les imatges del meu cervell, caminant sol, cap a enlloc i a moltes bandes, cap a tu, quan la porta del teu univers ja s'obre amb la meva clau.

Et pens per existir, per reflectir allò que vull, allò que sent i ara no tenc. Et pens per venjar-me del destí que ha tardat tants anys a colpejar amb el teu, que em va fer caure per tornar mirar cap a dalt, el meu lloc natural que coexisteix amb cada tortura de no besar-te, de no menjar-te, si no és per viure…

Em convid a brindar per tu, pels teus somriures que dicten les meves històries, intentant deixar les fòbies del que es sap perdedor d'un joc al que no jugava. Per què t'he d'enganar si saps que no sé mentir quan et dic que t'estim, si l'obsessió no és sentiment, sols el crim del reincident del què vol cadena perpètua.

Condena'm a oblidar l'oblit, a acompanyar la solitud i a no ser sense tu. Si avui em perd entre les llunes de les meves nits o entre aquestes lletres que es desferren dels meus dits, brinda per mi, que per tornar ja em sé el camí que dibuixa la teva esquena…

Tornen els dies sense demà, que sols resten a la nostra divisió, acursant busques de rellotges de compte enrere, que només allarguen l'espera dels grans matemàtics que no m'han sabut comptar…

Estic format de sumes manco quan no hi ets. Estic format per vuit vides quasi iguales, amb l'amor com a pobresa extrema, on el sol ni crema els meus terroristes pensaments.

El cor ple de males herbes i poques flors per aturar els plors de la mort que m'acompanya els segons més buits.

Amb les nits ja no em cerc, ni em crec. No aguant els dies sense mirar-te, ni sense signar la teva pell a besades, on les teves drogues ni em brillen en l'absència...

No tenc resposta per un tu + jo, no tenc res a part d'anys i botelles buides de records malversats, amb missatges sense destinatari per les festes de les nostres llengües, creant camins en cercles per no perdre'm en les curves del teu somriure.

Em jug la vida sense opcions de guanyar-te; només derrotes per tornar-me boig per tu… Estic cansat d'inventar-me, d'imaginar-te, de saber-te lluny, més que primaveres de tassons mig buits, quan l'amor és alguna cosa més que la suma de les meves cigarretes mal apagades...

Música tranquil·la de fons, habitació de color vermell i sofà de pell negra, desgastat i alhora elegant.

Mat el temps a cops de rellotge fora corda, caminant tots els metres d'aquell apreciat recinte, whisky i cigarreta en mà, preparat per esperar i per disparar a cada pensament imprudent, cada record de la teva pell, destil·lant la sang del cor que m'embruta el cervell.

Compt rajoles com dies t'he estimat, d'un dels que han naufragat de l'imperi de la teva boca.

Però ja és massa tard per fogir, per mentir i escolpir-me un altre pic. Fall jo, falla tot, menys la veu de Frank Sinatra que no atura d'endolcir cada mil·límetre d'espai de la meva escena.

El balcó em deixa veure la fredor que m'has deixat la nit que més et necessit. La lluna ja no m'inspira, m'inhala, ja no em corromp, sols em dibuixa mil somriures amargs dins l'asfalt que enyora les teves sabates de taló alt, la teva presència, l'absència i el millor d'entre tots els somriures…

Ja no sé si jo t'enyor, però et trob a faltar, et necessit, i si tu no hi ets jo no sóc…

Em barall amb les ombres que almenys m'has deixat per recordar-te, mentre la cigarreta s'acaba, però no el temps, ni les oportunitats, ni les meves necessitats… Jo m'he acabat, però de començar.

Quan la solitud és la millor amiga i l'ombra, la millor de la seva família, les drogues abunden en un organisme que no entèn de silencis sense paraules, ni d'històries sense personatges que no són ell.
Tenc barra lliure de sentiments al meu cap, amb la teva absència com a mescla d'aquest imperfecte combinat, que només descarrega sons de guitarres sense corda ambientats en un freestyle de drogues sense la teva.
Descric pensaments amb la punta dels dits que em cremen resant perquè l'últim adéu no fos el més sincer d'un mentider compulsiu, que viu rere les lletres que escriu, amagat entre la tinta del seu bolígraf i el paper, amagat de tu, amagat de tot...
Els protagonistes viuen i moren, riuen i ploren dins l'esquizofrènia mental de l'escriptor que els modula amb les mans plenes d'inspiració. Dibuixen mons aliens al meu, distints planetes i vàries llunes per admirar quan no et tenc, amb mirades com excuses per escapar de mots que, segurament, cauran en l'oblit de molts.
Agaf les dreceres del camí que se'm dibuixa, evitant barreres i creant somriures. Però no totes les històries tenen un final feliç, jo, per exemple, estic condemnat a morir per tu...