Quan els metres són segons i l'espai no em dóna lloc al temps, els pensaments moren en cada intent per sobreviure…

Pens que si el món no està fet per tu i jo, ens l'han fet a mida, que la vida és massa llarga quan les ungles creixen tan lent per poder anar fent els esbossos de la corba de la teva esquena, sense filòsofs ni matemàtics manco enigmàtics que el somriure dels que estan a primera fila de l'aventura del meu dia a dia…

Acostum a vendre el fum del cigar a paraules d'entre la multitud que no volen la plenitud per dir-te que t'estim, que et necessit com el whisky el gel de la copa. Acostum a no dir el que pens, ni pens el que dic, per això escric, per desofegar el meu cor de mots sense sentit.

Som lleial als ideals més irreals, a l'addicció dels cabells rissats, a la droga del perfum, al teu coll nu…

Els somnis són l'aigua per viure dels somniadors errants, la sal dolça que es desprèn de la freda suor quan mor d'ells.

Només m'inspira la línia dels teus ulls, més que la dels fulls que no em troben descans en aquest mar de paraules, sense missatges en botelles ni pirates de mirades que em volen prendre allò que no és meu. 

Un bar per bandera i <<una altra copa>> com a crit de guerra no serveixen per substituir la solitud del meu llit, quan l'angoixa guanya la batalla al meu pit, quan el sol assassina a trenc d'alba, la nit...