Només quedàvem els enterramorts i jo. El sol ja havia anunciat la seva retirada momentània i vaig pagar-los complint el tracte, sense explicacións, només un assentiment. 

Vaig marxar en direcció al bar de l'última vegada on vam prendre el darrer cafè amb mirades incloses en l'IVA i em vaig asseure a la mateixa taula demanant dues consumicions, esperant l'arribada de la teva rialla que no volia malgastar el temps que li quedava.

El cap feia ressonar els batecs del cor que ja es feien insuportables sense els teus i la mirada perduda en un món que li venia massa gran. Vaig aturar el rellotge per no dependre de les hores i vaig intentar imaginar una vida sense tu i sols em va sortir una obra en blanc, sense idees i sense voler tenir-ne.

Vaig demanar un bolígraf i un paper que vaig deixar travat amb el teu cafè i vaig dir-li al cambrer que ara vindries, i encara t'espera. Al missatge, un simple "fins aviat, fins sempre"…

00:24:31

El terra és fred, quasi gelat. No sent els dits dels peus descalços que frega sobre el màrmol marró, la roba del pijama em frega la pell, que podria ser la teva i camin formant cercles per retrassar el temps. A la mà, un cocarroi, és tard però la fam m'ha despertat, aquell gust de padrina, aquells records… 

Al cap, un pensament i vàries preguntes: on ets? M'estimes? Vols? Vull? Quan? Hola?

L'eco i el cansament em tornen de volta al llit i el rellotge pareix que s'aturi. Les mans recompten els cabells una vegada més, el fred és immens i dens, la ment en blanc però jo encara hi som. Mir el rellotge. 00:24:32. I després diuen que els homes no poden fer més d'una cosa a la vegada… 

Tenc ganes de veure't però plou. El fred m'ha glaçat l'ànima sense remordiments i la ginebra barata no ajuda a fer raonaments coherents. El món sembla que gira més aviat que abans i he descobert que s'hauria de fer una nova teoria de la gravetat en estat d'embriaguesa. M'he assegut dins el cotxe mirant aquell home que mirava fixament el meu retrovisor interior i li he creuat unes paraules sense obtenir resposta, sols m'imitava…

Però no puc, em puc matar, puc matar. No, Miquel!

Era el típic "no" dels covards, aquells que no aconsegueixen mai res i que després s'enganen posant-se d'alcohol fins el cul, fins que arriba el dia, que era avui, i no canvien tanmateix. Les llàgrimes d'impotència han tallat les meves galtes  i m'he dormit, entregant-me al diable sense demanar res a canvi. Imbècil…

M'he despert a casa meva. Ha estat un somni, o això he cregut. El mal de cap i aquell regust de ressaca asfixiaven la meva ment que demanava reforços a un cor que no responia. 

I ara és quan no sé diferenciar si he tingut dos somnis en una mateixa nit o un d'ells era real. El que si sé és que veig el meu cos estirat sobre l'estora de la meva habitació. De sobte m'he trobat amb un físic sense identitat, identificat per una vida que no volia, per convertir-me en un pensament d'una ment amb alzheimer…

L'olor de tabac i perfum formen l'atmosfera de casa meva des d'ahir vespre. Els records volen com els fantasmes que m'envolten per les nits de soletat i del meu amic Jack Daniel's que cura les ferides de la moral sense demanar explicacions.

M'he despertat intentant trobar-te i perdre'm entre aquells ulls que un dia van guanyar la batalla i la guerra als meus.

Sobre la taula del despatx, una nota: "Quan et despertis, telefona'm".

He intentat obrir els ulls tot el que he pogut, per superar la ressaca d'alcohol i sexe, per intentar llegir aquells traços de tinta sobre un paper qualsevol. He agafat el meu mòbil i he marcat el número, esperant tres tons abans de sentir la teva veu, un poc canviada, això sí…

-Ets en Miquel?

He tardat un poc a contestar. Amb una mà al front esperava elegir les paraules adequades pels records que es projectaven com un oasi en ple desert, per a un desgraciat com jo. He intentat recordar el discurs d'emergència i provant de no travar-me amb la llengua, que aquesta nit ha jugat amb la teva, he dit:

-Bon dia preciosa -amb la veu més alegre que he sabut fer- com estas? Ha estat un vespre inoblidable. Feia temps que no em passava res igual, ni en somnis.

-Perdona?

He tractat recordar el seu nom però el cervell em cremava i sota amenaça d'autodestrucció vaig decidir fer la pregunta més absurda…

-Qui ets?

-Sóc el que et va acompanyar del bar al llit.

He rigut.

-Tu m'has deixat el paperet?

-Sí… -ha respost abatut- volia saber si sobreviuries.

-Pens que sí.

He penjat. M'he tombat i m'he mort una estona...

Pèls de punta en sentir la sensació de llibertat a la punta dels meus dits. Sentir la coïssor d'allò que feia tant de temps que esperava i vaig trobar entre el laberint dels meus pensaments desèrtics. Però sense voler-ho vaig ser lliure dins una presó. 

Tant se val, era la millor sensació que havia tingut i no la volia deixar escapar. Era vertadera, la gaudia a tota hora i formava part del meu jo…

Però avui m'he despertat i ja no hi era, s'havia escapat com tu ho feies els matins del meu llit de manera furtiva. Tornaven a ser les meves mans amb una sensació de buidor, matins de soletat, un cor buit, sense esperança, pulmons plens de fum, dies negres que m'envoltaven davant un futur sense il·lusió…

Vaig intentar trobar-te entre línies del meu darrer llibre sense obtenir cap resposta. "Vaig voler pensar que la meva absència els feia feliços o que, si més no, els feia oblidar que no ho eren i no ho serien mai" deia, i ara la que falta ets tu. El meu David Martín, que ho donaria tot per fer sobreviure qualsevol mot per fer tornar la seva Cristina, està cansat, no en vol més… no en té prou...