Pèls de punta en sentir la sensació de llibertat a la punta dels meus dits. Sentir la coïssor d'allò que feia tant de temps que esperava i vaig trobar entre el laberint dels meus pensaments desèrtics. Però sense voler-ho vaig ser lliure dins una presó. 

Tant se val, era la millor sensació que havia tingut i no la volia deixar escapar. Era vertadera, la gaudia a tota hora i formava part del meu jo…

Però avui m'he despertat i ja no hi era, s'havia escapat com tu ho feies els matins del meu llit de manera furtiva. Tornaven a ser les meves mans amb una sensació de buidor, matins de soletat, un cor buit, sense esperança, pulmons plens de fum, dies negres que m'envoltaven davant un futur sense il·lusió…

Vaig intentar trobar-te entre línies del meu darrer llibre sense obtenir cap resposta. "Vaig voler pensar que la meva absència els feia feliços o que, si més no, els feia oblidar que no ho eren i no ho serien mai" deia, i ara la que falta ets tu. El meu David Martín, que ho donaria tot per fer sobreviure qualsevol mot per fer tornar la seva Cristina, està cansat, no en vol més… no en té prou...