Mentia quan deia que no m'importava que marxesis, que no t'anyoraria, que estava millor sol amb mi mateix que mentir-te a cada dues paraules com a vici… 

Ara l'avorriment m'acompanya per tot on vaig i em deman per què he estat tan imbècil de deixar-te escapar. Somric i entr dins la meva ment per demanar al temps una trègua per cercar una nova excusa anestèsica que me permeti acabar de rompre allò que encara té solució però jo no sé arreglar. Aquí, l'enemic sóc jo, que em contradic a tota idea que tenc i em perd dins el meu desert del teu cos, que el meu cap encara recorda i queda censurat per cops de puny sobre el coixí. 

La ràbia s'acumula en dosis perilloses. Em cau la casa a sobre des de que no hi ets i només esper l'enderroc que em permeti oblidar que et conec més del que voldria, i encara en vull més.

Tot això ho tenc prohibit i sols em quea vendre'm al destí com un navegant sense far ni port que no té altra sortida que seguir somnis que no recorda i desapareix entre lletres d'un missatge dins una botella buida des de fa temps, buida de l'esperança que un dia vaig tenir, buida dels somnis que em donaven força cada matí quan aquell sol que em guiava em despertava a través de l'escletxa d'aquella persiana, aquell sol que ja no veig no m'acompanya i m'ha deixat sol, a la deriva, venut al destí…