Voldria recuperar el temps perdut amb mirades sense rumb, paraules sense significat, somriures inútils i besades sense afecte que sols empobreixen la meva ànima que vaga per mons que no li corresponen, que li vénen massa grans i massa cars... Però al mateix temps crec que val més deixar-lo perquè mai aprendré la lliçó i el tornaria a malgastar en les mateixes idioteses i no canviaria res, sinó que només tendria més temps per fer el que no toca.
Però arriba un dia en que el sol em brilla diferent, les nits m'agraden més que abans i el dia pràcticament no sé que és; no somric tant, sinó que ho faig tot el temps i torn a besar, parlar i mirar pensant que no em passarà el mateix, que no som tan imbècil, que sé el que em faig. Arrib a un punt en que la discussió entre el cap i el cor és insuportable. No em fot pel temps, em fot per tot el que no he pogut compartir amb qui jo he volgut, sense mirar si acabaria o no les existències del que podia oferir (que era poc) però que durava per bastant de temps, tota la seva vida.
Sempre podran dir que som el que vulguin, que tanc els ulls a la realitat i visc els somnis com si no existís res més, però són el meu món, no en tenc més, no en vull més... Allà jo puc improvisar, canviar, elegir i ordenar el que vulgui sense interrompre el temps dels altres per la poca cosa que puc significar per ells i la seva vida.