La ciutat dorm als meus peus. La tènue llum que m'il·lumina basta, i m'acompanya una ombra que no és la meva. Pareix que vol ploure i cauen les primeres gotes que corren pel paper i desfiguren les lletres que escric, fregant amb molt cura la ploma sobre el teu cos. Tal vegada això no torni a veure la llum mai més i que quedi, fins i tot, reservat en el meu oblit i pot ser que no en reconegui l'autoria.

El temps passa i no em perdona tot el que he deixat enrere com un inútil, desapfrofitant mil ocasions per una que no crec que arribi… Tot el que hem viscut ja no m'importa si no hi ets, no visc de records, visc del present. No és el mateix recordar els teus llavis i la teva llengua jugant amb la meva que besar-te de nou, ara, aquí mateix; tocar-te i sentir una aproximació del que recordava… I tot això tornarà a viure en el passat. De mentre, els segons cada cop se'm fan més curts i el meu rellotge es descontrola.

Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, però jo ja he perdut massa coses a la meva vida: l'esperança, tu i el temps.