Ja no sé que pens si no et pens, sols estrofes malversades dins les línies inacabades d'aquesta nit.

Vaig morir l'altre dia anegat dins els teus ulls, intentant fer volar paraules de mal perdedor. Però les paraules no volen soles, amor, les feim volar tu i jo entre besades i copes, entre sentències de mort dictades al teu llit...

No entenc res, només el codi indescifrable de la teva pell, el tacte dels teus llavis i el laberint dels teus cabells. 

I no, no entenc res del que em dius amb aquella veu dolça i greu, intercalant somriures que m'enverinen l'enteniment, com la droga que no tenc...

Les hores passen i el full en blanc no s'ompl, atura el rellotge que ara pots, que ara vols, que ara som... Som un enmig dels llençols.

I ara només ens queda esperar que el temps torni a seguir la seva marxa, matar-lo, morir un dels dos, en duel, a trenc d'alba... 

Segurament seré jo, però per tu, el que faci falta...

Plou a fora, anegant l'univers de gotes de poesia que en teoria no banyen.

És hivern al meu llit buit, primavera quan hi ets. Plora el coixí que t'anyora menys que jo mentre recorda el freg dels teus cabells a la meva cara quan fas dels somnis realitat.

No puc quedar aquí aturat amb la dependència al teu perfum que em consumeix dins la decadència i l'abisme més profund. No val córrer per morir més cansat.

El temps vola a velocitats impensables i pareixia demà que vendries una altra vegada, però encara esper esperar-te, desesperant-me per beure dels teus llavis marrons i ulls carnosos, deixant altres  drogues de banda.

Vull escapar d'aquesta amarga cordura a glops agegantats dins copes mig buides, esnifant línies d'històries per acabar. Ja no tenc foc per cremar-me, fer pols aquest buit, equivocar-me d'univers, clavar cada segon, morir a cada instant.

Només vull viure cada pleg de la teva pell, posar ales a la teva veu, surfejar-te els cabells. 

Només vull tornar ser d'extrema dreta...