Plou a fora, anegant l'univers de gotes de poesia que en teoria no banyen.

És hivern al meu llit buit, primavera quan hi ets. Plora el coixí que t'anyora menys que jo mentre recorda el freg dels teus cabells a la meva cara quan fas dels somnis realitat.

No puc quedar aquí aturat amb la dependència al teu perfum que em consumeix dins la decadència i l'abisme més profund. No val córrer per morir més cansat.

El temps vola a velocitats impensables i pareixia demà que vendries una altra vegada, però encara esper esperar-te, desesperant-me per beure dels teus llavis marrons i ulls carnosos, deixant altres  drogues de banda.

Vull escapar d'aquesta amarga cordura a glops agegantats dins copes mig buides, esnifant línies d'històries per acabar. Ja no tenc foc per cremar-me, fer pols aquest buit, equivocar-me d'univers, clavar cada segon, morir a cada instant.

Només vull viure cada pleg de la teva pell, posar ales a la teva veu, surfejar-te els cabells. 

Només vull tornar ser d'extrema dreta...