Ja no sé que pens si no et pens, sols estrofes malversades dins les línies inacabades d'aquesta nit.

Vaig morir l'altre dia anegat dins els teus ulls, intentant fer volar paraules de mal perdedor. Però les paraules no volen soles, amor, les feim volar tu i jo entre besades i copes, entre sentències de mort dictades al teu llit...

No entenc res, només el codi indescifrable de la teva pell, el tacte dels teus llavis i el laberint dels teus cabells. 

I no, no entenc res del que em dius amb aquella veu dolça i greu, intercalant somriures que m'enverinen l'enteniment, com la droga que no tenc...

Les hores passen i el full en blanc no s'ompl, atura el rellotge que ara pots, que ara vols, que ara som... Som un enmig dels llençols.

I ara només ens queda esperar que el temps torni a seguir la seva marxa, matar-lo, morir un dels dos, en duel, a trenc d'alba... 

Segurament seré jo, però per tu, el que faci falta...