Es conemna el vent a copejar-se amb l'asfalt sense demanar-li cap recompensa, mor uns instants per deixar els teus cabells rissats tranquils i descobrint nous temps als teus ulls sense guia per tornar si aquests m'agraden massa.

No m'agrada deixar vidres trencats entre les paraules, només em tallen els dimonis de la teva llengua sobre els meus llavis, creant cicatrius que signen la meva sentència de vida al teu llit. Si tu vols farem tot aquest temps patrimoni artístic de rellotges descomposats pels batecs del teu cor; si tu vols farem camí, aquí o lluny però no vull naufragar entre distintes guerres sense futur on les batalles les perd qui les escull.

Voldria acabar la meva veu dient que t'estim, voldria no articular altre so que no sigui el teu nom que ja em basta parlar amb l'ànima. Sóc tan teu que ja no sóc, sóc tan egoista que sols pens amb tu, sóc tan tu que no sé que sóc jo… 

Ets tant que encara no sé com no hi ha imposts al nostre amor. Deixa'm acabar per tornar començar, dibuixa somriures els matins i borra'm les meves males idees les nits. Jo no sóc així com penses, sóc molt pitjor, si vols, millora'm.