Tenc ganes de veure't però plou. El fred m'ha glaçat l'ànima sense remordiments i la ginebra barata no ajuda a fer raonaments coherents. El món sembla que gira més aviat que abans i he descobert que s'hauria de fer una nova teoria de la gravetat en estat d'embriaguesa. M'he assegut dins el cotxe mirant aquell home que mirava fixament el meu retrovisor interior i li he creuat unes paraules sense obtenir resposta, sols m'imitava…

Però no puc, em puc matar, puc matar. No, Miquel!

Era el típic "no" dels covards, aquells que no aconsegueixen mai res i que després s'enganen posant-se d'alcohol fins el cul, fins que arriba el dia, que era avui, i no canvien tanmateix. Les llàgrimes d'impotència han tallat les meves galtes  i m'he dormit, entregant-me al diable sense demanar res a canvi. Imbècil…

M'he despert a casa meva. Ha estat un somni, o això he cregut. El mal de cap i aquell regust de ressaca asfixiaven la meva ment que demanava reforços a un cor que no responia. 

I ara és quan no sé diferenciar si he tingut dos somnis en una mateixa nit o un d'ells era real. El que si sé és que veig el meu cos estirat sobre l'estora de la meva habitació. De sobte m'he trobat amb un físic sense identitat, identificat per una vida que no volia, per convertir-me en un pensament d'una ment amb alzheimer…