00:24:31

El terra és fred, quasi gelat. No sent els dits dels peus descalços que frega sobre el màrmol marró, la roba del pijama em frega la pell, que podria ser la teva i camin formant cercles per retrassar el temps. A la mà, un cocarroi, és tard però la fam m'ha despertat, aquell gust de padrina, aquells records… 

Al cap, un pensament i vàries preguntes: on ets? M'estimes? Vols? Vull? Quan? Hola?

L'eco i el cansament em tornen de volta al llit i el rellotge pareix que s'aturi. Les mans recompten els cabells una vegada més, el fred és immens i dens, la ment en blanc però jo encara hi som. Mir el rellotge. 00:24:32. I després diuen que els homes no poden fer més d'una cosa a la vegada…