L'olor de tabac i perfum formen l'atmosfera de casa meva des d'ahir vespre. Els records volen com els fantasmes que m'envolten per les nits de soletat i del meu amic Jack Daniel's que cura les ferides de la moral sense demanar explicacions.

M'he despertat intentant trobar-te i perdre'm entre aquells ulls que un dia van guanyar la batalla i la guerra als meus.

Sobre la taula del despatx, una nota: "Quan et despertis, telefona'm".

He intentat obrir els ulls tot el que he pogut, per superar la ressaca d'alcohol i sexe, per intentar llegir aquells traços de tinta sobre un paper qualsevol. He agafat el meu mòbil i he marcat el número, esperant tres tons abans de sentir la teva veu, un poc canviada, això sí…

-Ets en Miquel?

He tardat un poc a contestar. Amb una mà al front esperava elegir les paraules adequades pels records que es projectaven com un oasi en ple desert, per a un desgraciat com jo. He intentat recordar el discurs d'emergència i provant de no travar-me amb la llengua, que aquesta nit ha jugat amb la teva, he dit:

-Bon dia preciosa -amb la veu més alegre que he sabut fer- com estas? Ha estat un vespre inoblidable. Feia temps que no em passava res igual, ni en somnis.

-Perdona?

He tractat recordar el seu nom però el cervell em cremava i sota amenaça d'autodestrucció vaig decidir fer la pregunta més absurda…

-Qui ets?

-Sóc el que et va acompanyar del bar al llit.

He rigut.

-Tu m'has deixat el paperet?

-Sí… -ha respost abatut- volia saber si sobreviuries.

-Pens que sí.

He penjat. M'he tombat i m'he mort una estona...