Música tranquil·la de fons, habitació de color vermell i sofà de pell negra, desgastat i alhora elegant.

Mat el temps a cops de rellotge fora corda, caminant tots els metres d'aquell apreciat recinte, whisky i cigarreta en mà, preparat per esperar i per disparar a cada pensament imprudent, cada record de la teva pell, destil·lant la sang del cor que m'embruta el cervell.

Compt rajoles com dies t'he estimat, d'un dels que han naufragat de l'imperi de la teva boca.

Però ja és massa tard per fogir, per mentir i escolpir-me un altre pic. Fall jo, falla tot, menys la veu de Frank Sinatra que no atura d'endolcir cada mil·límetre d'espai de la meva escena.

El balcó em deixa veure la fredor que m'has deixat la nit que més et necessit. La lluna ja no m'inspira, m'inhala, ja no em corromp, sols em dibuixa mil somriures amargs dins l'asfalt que enyora les teves sabates de taló alt, la teva presència, l'absència i el millor d'entre tots els somriures…

Ja no sé si jo t'enyor, però et trob a faltar, et necessit, i si tu no hi ets jo no sóc…

Em barall amb les ombres que almenys m'has deixat per recordar-te, mentre la cigarreta s'acaba, però no el temps, ni les oportunitats, ni les meves necessitats… Jo m'he acabat, però de començar.