M'he perdut entre els bategs del teu cor al perdre la batalla dels teus pits, quan la guerra ja estava acabada.

M'he perdut entre les agulles dels rellotges que no m'indiquen la sortida i m'allunyen de la vida per estar amb tu.

T'he cercat enmig de les mirades de les multituds sense ànima, intentant trobar el cor que m'has robat al segon de despistar-me. Ets el lladre que sempre voldria al meu costat, que amb guant blanc assusta els grans fantasmes de la solitud.

Camin amb passos perduts destruint les paraules que no em dius, fent la polítca del meu cor fins que la lluna està cansada de demagògia dels romàntics com jo, que utilitzen la paraula i la corrompen fins que s'enfonsen amb ella.

Vaig improvisant somriures entre copa i copa, enyorant els malsviures que em van conduir a tu, asfaltant els meus estrets camins de la terra dels teus ulls.

No aguant ser res sense tu, ni els dies ni les nits, ni la lluna ni el sol que sols engruna les maleïdes lletres escupides al meu fol, que no em deixen tranquil ni per gaudir de cada darrera alenada encara sense el teu perfum.

No em miris, consumeix-me com la cigarreta entre els teus llavis, assaboreix-me com mai i mossega'm com sempre…

Sols vull recuperar-me entre la teva pell que m'impregna el segell de les teves abraçades; perquè si et pens i no et tenc, jo no existesc.