El meu cervell no entèn les paraules que no em dius, la vida que em descrius ni de distàncies llargues, com els mil·límetres que separen els llavis al besar-se...

No tenc ni amo, ni senyor, ni dictador al meu llit per aferrar-me, no tenc pànic a la multitud, però sí a la solitud dels cafès si tu no ets el meu sucre.

Les nits em comfonen com el perdut del desert, on els oasis i els camells no salven comparances a la vida vora teu. Els dies em transformen, sols adornen la mala vida amb un capell, sense entenere que els bars són la cura a qualsevol malaltia...

Tenc un foc que no és per vendre, no tenc ànima sense por, malacostumada a rebre les desventatges d'un amor que em corromp les juntes del cor.

Tenc massa per no tenir-te, massa poc per enyorar les tardes de somriures quan ens juràvem a la capital del teu cos, que morir per no tenir-te era viure massa poc...