He perdut massa temps entre somriures i llàgrimes que em condueixen a ones que em fan naufragar a mons desconeguts per aquell que no els vol conèixer.

La solitud em recorr els ossos i l'esperança em corromp una ànima massa desgastada de donar i no rebre, de molt estimar quan els segons m'indicaven que el rellotge no marxa just per mi. Em trob dins un laberint de paraules, una mescla de lletres i síl·labes a les quals els hi don un significat equivocat degut a les presses que em don a mi mateix per tornar a trobar-te abans que la mort m'avanci a la meva particular marató.

La nit no em deixa dormir. Els ulls oberts cerquen la teva presència en l'obscuritat sense entendre que tal vegada demà serà un altre dia…

La sort, aquella mala amiga que tothom vol, aquella que serveix per amagar coneixements, aquella equivalent amb el destí i la justícia, no m'acompanya en aquest llarg camí on les pedres em danyen els peus nus, en la recerca de no se què no sé on…

Alguna cosa va canviar per sempre el dia que et vaig conèixer, però les vegades que no has estat amb mi quan més et necessitava m'han fet recordar que la solitud és la infidel més fidel. Però em vaig aturar de caminar amb tu, no em compensa fugir sense saber perquè.