El temps passa tot i que el rellotge de la paret estigui aturat des de fa anys, sense ganes de recordar aquell temps on els polítics no eren la principal preocupació, substituida per les ganes de recórrer tota la teva boca amb la meva llengua, aquell temps en què el whisky era compartit, on sempre hi havia dues copes enlloc d'una, aquell en què el llit quedava totalment desfet pel matí, on les ganes de dormir desapareixien amb la teva simple rialla a cau d'orella, aquella forma de tocar-te els cabells, aquell posat d'estar a un altre món sense normes ni obligacions, apart de ser feliç…

El temps passa i encara esper l'edició de les cròniques del meu sofà, això sí, sense censura, tal vegada, un llibre X… 

El temps passa i no s'acaba, encara pens que el món està creat a mida per jo i no tenc ganes de viure'l sense tu, encara que només sigui a una habitació compartida. 

Avui he decidit subornar el silenci perquè calli i el renou perquè em parli sobre tu i jo, que les coses canvien massa depressa i no vull tornar a aprendre que el manual de l'oblit és més fàcil de comprar que de vendre, que sense adonar-te'n ja n'ets el protagonista i s'ha acabat la tinta de la ploma per escriure el nom de la meva acompanyant...