La màgia desapareix cada matinada, quan m'aixec i no hi ets, pensant, imbècil de mi, que ja no hi eres ahir a la nit. Els mags no moren, i jo vull morir, la condemna eterna no està feta per mi.
Si em vols, posa'm preu, però per tu sóc gratuït, no és fortuït que t'hagis creuat amb mi, no crec amb el destí ni amb cúmuls de casualitats, era on tocava als moments adequats.
No em pensis que no m'ho meresc, sóc un egoista rebaixat amb un refresc, un amant del no-res, un poeta sense nit.
Només crec en l'art sobre la teva espatlla, fent cançons amb la mirada, redisenyant els horitzonts, sense mapes per trobar-me quan encara no m'he perdut...
Calma'm la veu que no arrib a demà, mata'm lentament, que et vull molt de temps al meu costat. Atura el temps que sé que tu pots, la contrarrellotge no és el meu fort quan París ja és massa a prop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada