És la sensació de volar, de tocar el temps, d'allargar un compàs amb els dits, de rimar en assonant…

És lluitar contra el paper en blanc per dibuixar-li mons abstractes, on l'única por és que el bolígraf hagi deixat de plorar més tinta per tu, amor.

Tal vegada ha acabat les paraules, o el tren ja ha sobrepassat l'andana, com si volgués descriure, o tornar a viure la veu de Sinatra quan New York s'acaba; no necessit trobar llocs de La Manxa on l'únic objectiu sigui recordar el teu nom. 

Si vols posam la lentitud a aquestes línies, però el rellotge gira igual mentre tu em somrius de forma infeliç. Plores. Demanes. Supliques. Admires. Inspires. Expires. Respires. Somnies. Desconfies i esperes que acabi d'enumerar verbs sense sentit algún, quan sols vols agafar aire per continuar.

És el fum dels bars de Berlín, és la son convertida en boira sobre els meus ulls o ja em descontroles l'enteniment? Em vols fer canviar tal personatge de Kafka o vols més emocions? O vols mocions quan la censura no està permesa sobre el meu llit?

No sé si ho he aconseguit, però no he mort en l'intent, sinó l'èxit és insípid i el fracàs es cura amb generoses copes i llarges calades fins a fumar-te els dies i beure't les nits, per somniar en l'endemà on seguiré igual.

Quan la victòria és massa fàcil, el fracàs és bona opció si hi ha més cura que el total dels mals...