Amb permís jo me retir, que la guerra és massa llarga, no m'interessa agafar l'arma si no puc disparar on vull.

Jo dispararia la mort per allunyar-me dels minuts, a la vida si és sense tu, a la solitud del meu llit buit.

Jo dispararia poc, però ho feria. Bales comptades dins un revòlver, una per cada falsa esperança; les altres les dispares tu.

Jo dispararia cada injustícia, cada mentida, cada paraula sense sentit. No hi haurá tret d'advertència, ni un avís.

No corris que la guerra està perduda si jo dispar sense matar, no fugis, que fogir només serveix per morir cansat…

Jo pens que dispararia, però no ho feria. Tampoc sé si feriria si disparar a l'aire és un contrasentit, tal vegada indicis de justícia poètica d'un imbècil que dispararia i no ho fa, que es dedica a pensar que ho feria, que no sap si feriria i es queda l'arma dins la mà.

Jo no dispararia, però ho feria, tampoco sé si podria, si em convindria esperar, per poder pensar, alenar, somriure i dir: si cercau bales per disparar, tant m'és avui o demà, jo en sóc una de perduda…