Ella va entrar  l'habitació de l'hospital quan ja coneixia la notícia. El va veure per darrer cop amb la mort dibuixada als seus llavis que projectaven les darreres paraules que li va dir, que la vida sols és una energia que no perdura, que l'estimava com res al món i que ell no moriria mai si ella el recordava a cada instant…

Va escriure mil records amb mala lletra pel nerviosisme de recordar-lo, amb mil paraules que li danyaven els ulls, molt més fortes que ella.

Tota la seva vida es lligava a ell, com a la nit les flames a la fosca, però les flames s'havien apagat sense el seu combustible ni el seu somriure, quan la seva presència ara era absència.

Sabia que la lluita contra els rellotges era absurda, que el temps no perdona i que la guerra ja estava perduda abans de començar les hostilitats de la seva primera batalla…

Li costava seguir sense un cor de recanvi si ell li ocupava un poc més de la meitat. No sabia si podria viure sense ell i amb cada llàgrima tenia més clar que la resposta era negativa, rotundament negativa.

L'estimava més del que creia i creia menys del que pensava, no era només un sentiment, era la seva forma de viure, el seu onze inicial amb el qual havia aconseguit tants èxits al tenir-lo cada dia.

A ella també se li havia apagat la llum al final del túnel, deixant-lo escapar amb els seus ulls clavats als seus llavis, el seu millor patrimoni.

Però la mort el va matar i ella es va disposar a matar la mort, mentre ell, des de no sabia on, li recitava el millor poema que havia sentit, la seva pròpia història...