Seus aquí, davant mi, cafè en mà, tota preciosa. Rius i m'enamores, molt més del que ja hi estava.
Vas mirant de reull a veure que faig que escric tant, quan sols ho faig per tu, una promesa és una promesa...
Ulls marrons, molt profunds que m'encanten, em desvien a altres mons que creia inexistents, a camins de terra agafats de la mà, amb l'aire de l'olor de la colònia que vas deixar al meu coixí, tranformant així el meu llit en una agència de somnis sense retorn.
Em dius que no em vols besar, amb la mitja rialla més sencera que conec. Et mir per trobar diferents paraules per dir-te que t'estim, però no trob res al meu sac de paraules amb sentit, condemnant les meves línies a la mort segura dels mots buits de contingut; però no em sé expressar millor, perdona'm.
Amb tu cada dia és primavera de sobredosi d'amor en vena i la mort se'ns amaga darrere portes sense pany ni clau, on sempre és de dia, quan, des de sempre, la vida per jo, és troba en cada nit... Ens avisa de que l'amor torna boig al serè, alcoholic, l'abstemi i a mi, en un profanat de cor.
Però si viure sense tu és difícil, simplifiaca'm-ho...