-M'estimes? -em va mirar amb tendresa.

Pensaments interns amb trencaclosques de paraules intentaven compondre una resposta que no sabia contestar sense dir un "molt".

Com dir-li què m'encanta, que visc per ella o que volta tot el dia dins el meu cap?

Com resumir-li què no puc complir gran cosa dels meus somnis sense la seva presència, les nits sense dormir, les gotes de whisky i els rius de tinta per immortalitzar cada segon dels meus sentiments que volen desaparèixer com el fum en la freda fosca…

Com explicar-li el meu somriure i la meva felicitat sols en pensar-la, què la solitud ja no em té per companyia, què tot em recorda a ella, què mor per viure desterrat a la terra dels seus ulls, per intoxicar-me de la droga dels seus llavis i beure de l'antídot que em cura d'aquest món que per fi comença a donar-me raons per pensar que val la pena si hi ets tu.

Com contar-li què és la meva excusa per viure, la màgia del meu dia i la lluna de la meva nit, la meva paraula, les meves hores, l'interruptor que no em converteix en un mort en vida…

Ara ja no sóc aquell soldat que lluita contra allò que estima, ara sóc un boig que estima tot allò que lluita, un boig encantat per la teva bogeria…

-Molt -vaig respondre.

Va somriure i jo vaig tornar enamorar-me, encara que ho faig un parell de vegades al dia.