Armat fins les dents de somriures, asseguts amb un cafè com a essència i els teus llavis com a absència de preocupacions envoltades de solitud.

Em dius que el temps és infinit en un rellotge sense bateria, entre cada parpadeig que sols indica que un segon més és un segon menys. Mentre, la meva silueta es camufla en l'ombra del fum del meu cigar, que es consumeix sol en la fosca, buscant els llavis que li indiquin que el desgast d'aquest bolígraf serveix per alguna cosa, que jo servesc per qualque cosa…

Ets el meu vici que em salva dels mils precipicis del teu cos nu, tapat pel meu. 

Ets cada moment del meu únic pensament, d'un perdut sense nord ni sud, que no troba la seva brúixola del desert dels teus ulls marrons, que no té ni mapes ni banderes, només un cor que batega la teva sang.

Ets la que fa d'aquest boig un malalt sense ganes de curar-se, la droga més dura, el meu problema més valuós, el tresor d'aquest pirata corromput per massa taques d'expedient nocturn.

Em fon en la teva llengua i mor quan la nit em comunica que aquesta nit torn a domir sol, vagant pels paisatges del meu llit, com qui cerca camells d'aquests de ciutat, dels que em permeten oblidar-te per uns instants quan, més tard, el cop d'efecte em deixa KO.

Després arriba la matinada amb gotes d'optimisme al seu front recordant que la teva mancança es rebaixa amb l'esperança de tornar-te a veure o imaginar les curves del teu cos, capitanejades pel somriure…