Són ja massa passes solitàries per deserts d'asfalt amb oasis de passos de zebra… 

Em perd entre fotografies color sèpia que formen històries massa denses que no record ni a mitges. Cada una d'elles em parlen des de la pausa d'un temps que no arranca quan el passat es banya…

Van quedar massa paraules sense dir mentre fregava els llavis amb uns que tenien gust a fracàs i alcohol a camionades.

Tenc l'esquena recolzada a la paret de l'escola d'una vida que m'engana i les mans escardades de deixar-te escapar tants cops que arriben a fer mal.

Amb els ulls tancats puc veure un negatiu del que hauria d'haver estat una vida sencera amb tu, on la mort sol fos una marca més a la duresa de les meves mans.

Encara no entenc moltes coses, per què un adéu pot fer tant de mal, per què les paraules només són lletres o per què em violes amb mirades. Oblid coses de massa importància acompanyades de vi amb mala companyia, que no ajuda.

Les estrelles em miren i entenc que sóc un aprenent d'un temps i un espai circumstancial, tan sols una pinzellada abstracta d'un univers que ja no visc intensament minut a minut...