El temps passa entre combinats de mentides i cola, amb paraules que esborren realitats sense convicció…

La lluna em conta coses que no vull sentir quan m'enlluerna les ganes de viure i la ràbia em recorr les venes per paralitzar la llengua cansada de fregar amb l'assassina que és la teva.

Em costa oblidar aquelles veus que cridaven, des del no-res, que m'estimaves. Em costa oblidar-te cada nit amb un llit que té una memòria massa selectiva.

És molt fàcil dir "jo no et fallaré" si no costa res, però qui ho paga ara sóc jo. Tal vegada tenc un cor sense fons que confon cops amb carícies, plors i mentides amb rialles amb massa llàgrimes…

Pot ser que m'hagi equivocat de planeta amb tu, entre carreteres que em condueixen al fracàs de tornar tocar la teva esquena que té gust de victòria; però ara ja no importa… La vida dóna tantes voltes que ja m'he marejat, no m'ofereix la seva mà per ajudar a un imbècil que sols viu de respirar per seguir fent alguna cosa.

Ara ja has perdut l'oportunitat de seguir imaginant… o de volar, perquè si no saps volar, perds el temps amb mi...