A vegades camin massa ràpid però camin. Camin entre ones que es creen amb la teva veu encara que no sé mai on serà el meu destí, naufragant entre petites estones de felicitat que no arriben mai, però que m'han contat que existeixen…

A vegades encara pens que dorms al meu costat, que no has marxat amb el cap baix per aquell portal que un dia et va veure somriure d'aquella forma que m'enamorava, d'aquella que romp totes les regles del joc establertes, limitant el temps i l'espai a un aquí i ara.

-Va… deixa d'escriure!

Feia temps que havia oblidat que la tenia al darrere, agafada a la meva cintura. Li he mirat els seus ulls negres mentre cercava el darrer que s'hi va perdre vagant per un desert sense sortida on ho tens tot menys a tu…

Amb els ulls tancats el món és diferent i la nit cobreix els meus defectes per estimar tant que arriba a fer mal. He perdut la realitat entre les teves cames, esperant que torni per peresa d'anar a buscar-la i que m'escapi entre uns dits banyat d'un alcohol que no perdona, que enganxa a la seva felicitat depriment.

A vegades pens que sóc jo el que puc canviar el món, però més tard veig que em segrest entre els teus braços; i seguint d'aquest pas, moriré en l'intent de fer feliç a qui em permet ser-ho jo… Sóc un presoner amb llibertat emocional que passa el temps esperant sense saber que el temps s'ha cansat de correr darrere meu. Sóc un presoner que mata el dia per matar alguna cosa i droga la nit amb qualsevol pols d'estrella; entre tant observa la lluna i pensa que sols l'il·lumina a ell.

Sóc aquell il·lús que creu tenir-te sols si et pensa, si t'imagina, si t'oblida...