Tal vegada sigui massa prest per dir adéu, però crec que ja és hora abans que els rellotges es retardin amb por de quedar atrapat en el temps…
Sempre he estat covard i, una altra vegada, ho torn demostrar, sense complexes, jo sóc així i no n'hi ha més. La il·lusió ha mort als meus braços d'una ressaca massa llarga i cada dia cobra més importància la frase "dones, dinars i diners" de Joan March mentre intent entendre que la vida dóna moltes voltes i jo m'he baixat del carro marejat de tant viure, amb les cames tremoloses com quan et tenc al davant, com quan em piques l'ull, com sempre…
Aquest cop es tracta d'un adéu, fins aviat, no vull prometre cap retorn, he promès coses més importants que no he complit i vull fer durant aquest temps.
Fa moltes nits que ho pens mentre jug amb la cigarreta entre els meus dits i ella em mira preocupada. No sé que pensa de mi, d'un boig que abandona el primer cop que se li presenten dificultats. Què queden camins? Pot ser sí, però estan plens de pedres que no em permeten avançar quan el meu ritme s'accelera amb un gintònic a la mà.
L'he vist adormir-se agafada a la meva mà tenint per cert que no l'abandonaria mai tal com faig avui amb les meves paraules que sorgeixen d'una mescla entre el no-res i un bon vi.
Adéu, fins aviat. He tancat els ulls, ja els tornaré obrir un altre dia...